Segueix-me

Jesús, tot caminant vora el llac de Tiberíades, veu uns homes que preparen les xarxes de pescar i els diu a cada un: “Segueix-me”.

Ells no el coneixen. No l’havien vist mai, però, en sentir la crida, noten quelcom dins el seu cor, com una mena d’instint, que els impulsa a deixar-ho tot i anarse’n darrere d’ell.

Més tard, aquests homes serien els primers deixebles, els apòstols. El Mestre, amb la seva divina saviesa, convertiria la seva professió de pescadors de peixos en pescadors d’homes (Mt, 4-19).

Quina autoritat posseeix Jesús! Quin poder de persuasió emana de la seva figura! Només els crida i, sense dubtar-ho un instant, el segueixen.

Els apòstols són homes senzills, rudes, d’humil condició, poc instruïts, però van darrere Jesús com ovelles que segueixen el pastor.

Devien comprovar que Crist era un home molt diferent dels altres que coneixien. La seva mirada, neta i transparent, i la seva figura, que traslluïa espiritualitat, els fascinà de tal manera que al moment decidiren acompanyar-lo arreu. En efecte, Jesucrist posseïa el do de l’atracció i quedaren seduïts per la seva personalitat. El Mestre –què bé que li escau aquest títol!– parlava als altres amb una pedagogia nova, basada en l’amor, la compassió i la misericòrdia.

Jesús, amb la seva sublim clarividència, va escollir el lloc i l’ofici dels seus primers seguidors en una adient combinació per predicar la Bona Nova i salvar els homes. A l’Evangeli, llegim que Jesús els diu: “No m’heu escollit vosaltres a mi. Sóc jo qui us he escollit a vosaltres.” (Jh 15, 9-17)

Els apòstols esperaven un salvador. Confonien la missió de Jesús pensant que venia a alliberar Israel del poder de l’Imperi romà.
Què equivocats que estaven! Llegien les Sagrades Escriptures i els Profetes però no associaven els auguris amb l’adveniment del pla diví que Déu Pare havia encomanat al seu Fill.

Ell els alliçonava valent-se de paràboles, és a dir, faules, i feia servir els fets més senzills i quotidians. Era el millor didacta. Així es va acomplir allò que havia anunciat el Profeta: “Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món.” (Mt 13, 31-35)

Els deixebles el veien com el seu Pastor a qui calia seguir arreu. La mirada de Jesucrist i la seva compassió envers els desvalguts atreia munió de gent. Era tal l’eloqüència amb la què s’adreçava a les multituds que deixava en no-res, la pretesa saviesa de la qual es ventaven els mestres de la Llei. Jesús tenia els atributs d’un líder, posseïa un gran do de captació i la seva auctòritas, és a dir, l’autoritat moral de qui es guanya el respecte dels altres i el prestigi per mèrits propis, feien que tothom es preguntés pel vertader origen del Mestre.

Quan el Senyor se’n pujà al cel, com enyorarien la seva absència els apòstols! Mes Ell els confortava amb la fe i amb l’esperança que tornarien a veure’l.

La popularitat del Messies arribà al seu punt àlgid quan va fer miracles. Llavors els deixebles es preguntaven d’on li venia aquest poder. Quan Jesús caminava sobre les aigües, els seus seguidors es prosternaren davant d’Ell, exclamant: “Realment, sou el Fill de Déu.” (Mt 14 22-33).

Tot i així, els apòstols eren homes temorencs i tenien els seus dubtes. Els costava entendre la missió de Jesús. Pere, per por, el va trair durant l’itinerari de la Passió, negant-lo tres vegades, malgrat que el Senyor l’havia advertit. És per això que Jesús li va preguntar tres vegades: “Pere, m’estimes?” Tot i amb tot, Pere va ser un dels apòstols que més va acompanyar el Senyor i el reconeixia com a Messies. Al final de la seva vida va anar a Roma, on sabia que l’esperava la mort, per confirmar els germans en la fe.

Em va impactar una escena d’una antiga pel·lícula, crec que era Quo vadis, que encara ara recordo: Davant el perill en què es trobava, Pere decideix marxar de Roma. En un revolt del camí, el noiet que li feia d’ajudant es va quedar inert, amb els ulls en blanc, i de la seva boca sortien aquestes paraules: “Pere, si abandones els meus germans tornaré per ser crucificat per segona vegada”. En aquell mateix instant –segueix la pel·lícula– s’esvaïren totes les pors de Pere, que girà cua d’una revolada i se’n tornà a Roma, amb tantes presses que el seu bastó restà dret allà mateix. Llavors la vara de Pere començà a florir, donant lloc a un frondós arbre on amb el temps s’ajocaven els ocells. El cert és, però, que Pere acabà els seus dies, crucificat com el Senyor i, en un acte de suprema humilitat, demanà als seus botxins que el posessin cap per avall perquè es considerava indigne de morir com el seu Mestre. Juntament amb Joan, el deixeble més estimat, Pere és el més citat al Nou Testament, i a qui el Senyor confià les claus del Regne.

Fou durant la Resurrecció que els apòstols s’adonaren i reconegueren la divinitat de Jesús. Havien estat escollits pel pla de Déu i tots, menys Joan, acabaren els seus dies donant la vida pel Senyor. La vinguda de l’Esperit Sant Paràclit els obrí els llums de la raó i aconseguiren entendre la missió per a la qual havien estat escollits. Jesús els donà el poder de guarir malalts i foragitar els mals esperits, tot recordant-los que havien de donar de franc, allò que de franc havien rebut. El mateix Esperit els dotà de l’eloqüència necessària per defensar davant tothom el missatge del Mestre.

Alguna vegada he pensat com de sortosos havien estat els deixebles per haver conegut Jesús, conviure amb Ell, estimar-lo en persona, gaudir de la seva presència i escoltar les seves paraules. Em consola, però, el que diu Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist.” (Jn 20, 19-31)

Els apòstols no refusaren la crida del Senyor. Encara que al principi no eren conscients de la responsabilitat que comportava seguir-lo ni del sacrifici que els esperava. De vegades he pensat què sentiren interiorment els apòstols i quina sensació va impulsar-los a seguir Jesús, de seguida que Ell els cridà.

Jesús ens demana també a cadascun de nosaltres que el seguim. I això suposa agafar un compromís, complir uns deures, despendre’ns de vanitats, triar el camí auster i costerut. Sovint fem el sord a la seva crida. Ens preocupen més les comoditats, els perjudicis i la crítica destructiva que no pas l’amor i la comprensió envers els qui ens envolten.

El Senyor és l’Amic, el qui no ens falla mai; és compassiu i mansuet de cor, misericordiós amb el proïsme, en especial amb qui en té més necessitat d’Ell. La seva capacitat d’estimar és una font inesgotable d’on brolla l’amor. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” llegim a l’Evangeli (Jn, 14-8).

Avui dia, seguir Jesús és difícil i, en alguns llocs arriscat, com en alguns països africans en els quals el sol fet de definir-se com a cristians, pot llevar-los la vida. Però hem d’assumir el repte i confiar en l’ajut de l’Esperit.

Senyor, feu que estiguem atents a la vostra crida i quan truqueu al nostre cor us obrim les portes de bat a bat, preparats i lliures per a seguir-vos com els vostres deixebles. Deixem-nos portar pel seu amor. Ens espera la vida eterna. Val la pena!

Núria Boldú Estrach

Autor: OCM

Obra Cultural Mariana és una obra patrocinada per Fundació Pare Esqué i te per missió l’estudi i divulgació de la figura de Maria. Entre diverses activitats, Obra Cultural Mariana edita una revista de periodicitat mensual en català.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s