Desbordant de joia… enmig de les tribulacions

Em sento desbordat de joia –d’alegria– enmig de les tribulacions”, exclamava Sant Pau a la Segona Carta als de Corint (7,4). I així, des d’aleshores, durant segles, passant per Santa Teresa del Nen Jesús, qui, malalta i amb gravíssims dolors, deia: “He arribat a no poder sofrir més, perqu`e tot sofriment m’és dolç”, fins al periodista carmelita Titus Brandsma, que va morir màrtir al camp de concentració de Dachau i que va escriure des del captiveri:
“Quedeu-vos aquí amb mi, Jesús, quedeu-vos, Vós en aquesta hora no em deixeu, ja que la vostra divina presència tot m’ho fa dolç i fàcil, tot m’ho fa suportable i passador, tot m’ho fa joiós i plaent.”
És tota una constel·lació de sants que ens testimonien que l’alegria consisteix en la santedat, i la santedat consisteix en el perfecte amor a Déu i l’amor als altres, encara que visquem enmig de grans tribulacions.
És més, diu Monsenyor Cavagna: l’alegria d’una persona santa, l’habitual pensament posat de Déu, la tranquil·litat de complir sempre la voluntat del Senyor… encara que tinguem dificultats: en les maneres jovials, en l’habitual somriure, en aquell goig i alegria perennes, que són propis només dels fills de Déu.
“EL SEU SOMRIURE MÉS GRACIÓS”
Santa Teresa del Nen Jesús narra l’experiència que segueix: “En la meva comunitat hi ha una germana que té el do de desagradar-me en tot: amb els seus modals, les seves paraules, el seu caràcter. Tanmateix, és una santa religiosa i deu ser summament agradable a Déu.
“Per tal de no cedir a l’antipatia natural, em vaig dir que la caritat no havia de consistir en simples sentiments sinó en obres. Em vaig dedicar a portar-me amb aquella germana com ho hogués fet amb la persona que més m’estimo.
“Cada cop que la trobava, demanava a Déu per ella i li dirigia el més encantador dels meus somriures.
“Treballàvem juntes. Quan els meus combats interiors eren molt forts i volia contestar-li, aleshores fugia com un desertor. Com ella ignorava completament el que jo sentia per la seva persona, mai no va sospitar els motius de la meva conducta i vivia convençuda que el seu caràcter em resultava agradable.
“Un dia, em va dir amb aire molt satisfet:
–Voldria dir-me quin atractiu em troba? No la veig ni una sola vegada sense que em dirigeixi el somriure més graciós!
Ai! –deia Teresa–, el que m’atreia era Jesús, amagat en el fons de la seva ànima…Jesús fa dolç el més amarg.”
“Qui es venç ell mateix sabrà estimar els altres.
“I qui estima els altres, recollirà alegria.”

Autor: Fundació Pare Esqué

La Fundació Pare Esqué està inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el número 797. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. NIF G-60.572.211.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s