La caiguda del cavall

Una persona que no té secrets per a mi va escriure contant el seu particular descens brusc de les altures marejadores d’un corcer més o menys bèl·lic: Estava estudiant, no amb molta convicció, a l’estranger i tenia no pocs enemics teòrics, ja que estava imbuït de les doctrines marxistes més radicals.

Sentia ell una gran soledat sols temperada per alguna relació “amorosa”. I el seu refugi venia a ser passejar enmig dels verds camps o a la vora de la mar observant l’elegant vol de les gavines: la contemplació de la natura li donava una mica de pau, el transportava a un altre món.

Quan, un cert dia, al campus universitari, en la soledat de la seva habitació, el va succeir quelcom que marcaria un abans i un després en la seva vida:

De cop i volta el va envair un sentiment d’un amor inefable, indescriptible, que s’estenia fins i tot als seus enemics, i un amor a un “no sé què”, un quelcom a un algú. I quan va tornar en si d’aquesta vivència (no va perdre la consciència, ni va tenir cap visió) va comprendre, ell que era ateu, que Déu existia, ja que un sentiment tan sublim no podia brollar d’ell mateix. Comprengué a la vegada que aqueix Déu que existia era amor inefable.

Passà el temps i, insensiblement, de manera espontània, acabà la seva relació extramatrimonial amb una noia. Retornà al seu país. I quan contava el nombre de paquets que portava li sortí la xifra de set, el que, recordant nocions de quan era més jove, li va suggerir que carregava amb els set pecats capitals. Passà mesos sumit en remordiments dolorosos. Al cap de poc temps va morir el seu germà més petit, que era un enamorat de Crist, i no podia descartar que ell no hagués ofert els seus patiments per la conversió del seu germà capboig.

Va llegir la Bíblia i vides de sants. Fins que arribà el dia en què va decidir fer uns exercicis espirituals. Llavors ja havia reprès la pràctica religiosa abandonada feia anys.

I, abans dels exercicis, va fer aquesta petició a la Verge Maria, a la qual ja professava una gran devoció: “Que aquests exercicis siguin inesborrables”. I fou tal la joia que va experimentar, que li succeí, com en las novel·les, que no sabia si pessigar-se per a veure si estava adormit o despert: S’eixamplà el seu cor i va sentir que la misericòrdia de Déu l’abraçava. Realment, van ser uns exercicis de record inesborrable: I, en endavant, aspectes de la virtut que li resultaven molt difícils se li van tornar practicables.

No sempre fou coherent amb el que havia entès: A vegades li costava molt estimar els seus enemics, però si més no, sabia que estimar-los, a més d’un dolç deure, és la clau de la pau.

Han passat uns quans anys i, amb pujades i baixades, persevera en la fe.

Practica la misericòrdia, que ell va rebre tan abundantment, amb els qui el Senyor posa en el seu camí.

I el que queda de la seva vida vol dedicar-ho a donar gràcies a Déu per la seva infinita misericòrdia i a impetrar-la per als seus companys i companyes en aquest viatge per la Terra vers el més enllà.

Xavier Garralda Alonso

Autor: Fundació Pare Esqué

La Fundació Pare Esqué està inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el número 797. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. NIF G-60.572.211.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s