El santcrist: despenjar-lo? o col•locar-lo?

Reflexions de Mn. Blasi

Amb certa freqüència es planteja la qüestió –en el nostre país i en d’altres, d’un ambient cultural semblant- de si s’ha de retirar el crucifix d’un despatx de l’administració pública, de la seu d’un tribunal o de l’aula d’una escola. I fins i tot en algun cas es discuteix si pot ser convenient tornar-lo a col•locar, o posar-lo allí per primera vegada.. No ens interessa ara separar els casos en què el problema es presenta per un escrúpol d’ordre constitucional, per una actitud sectària o algun altre motiu apreciable,
I ara el tema torna a tenir actualitat quan, de diverses maneres es vol subratllar la identitat cultural d’Europa, davant el fet d’una convivència creixent amb homes i dones vinguts d’altres àmbits geogràfics i històrics, en l’ampli fenomen d’una immigració que –no cal recalcar-ho- respon a les necessitats d’ambues parts: dels envellits països receptors i de la promoció, sobretot econòmica, dels qui vénen d’altres continents, i que és una realitat amb la qual la Providència deu comptar per a alguna cosa.
És un tema que no deixa de tenir relació amb els treballs d‘ordre constitucional encaminats a proporcionar a l’Europa unida uns bons instruments jurídics, i amb el fet que es demani alguna menció expressa a les arrels cristianes –o judeocristianes- de la civilització europea.
Es pot pensar que caldrien més raons per a eliminar el crucifix d’un lloc, quan ja hi és, que per a mantenir-lo allà on es troba; encara que només sigui perquè sol ser més fàcil deixar les coses com estan que canviar-les. Però segur que no és pas menyspreable el nombre de persones que estimen que hi hauria igualment arguments per a posar-l’hi si no hi és, o no hi ha estat mai, i això no solament en un país de tradició cristiana majoritària, sinó en qualsevol àrea cultural.
En un aspecte o altre, i no sols en l’artístic, el Crucifix concerneix a tothom: tots els homes intervingueren d’alguna manera en la mort de Crist, tant els gentils –els romans i els seus mercenaris- que la decretaren i l’executaren, com el jueus que l’havien demanat. I a tots, sense excepció, el condemnat els perdonava, i a tots, el Déu fet home destinava els fruits del seu sacrifici redemptor.
No tots sabran veure en Crist la divinitat, però tots trobaran en ell la humanitat. Allí hi ha aquell home que pateix, a qui Pilat havia assenyalat dient: “Ecce Homo!” –“Heus aquí l’Home”- i que pot ser vist com l’Home per excel•lència, el model de tots els valors i de totes les virtuts humanes que en la creu sofreix, ama, perdona. ¿No és apropiada la seva imatge per a una escola on s’han de formar els homes i les dones?
El Crist clavat a la creu és el resultat d’una sentència injusta, culminació d’un judici inic. ¿Per ventura no és oportú que en un lloc on han d’actuar no solament els jutges sinó que també hi tenen un paper acusadors, defensors i testimonis, aquest record plàstic d’un fet històric sigui un crit d’atenció perquè no se’n torni a repetir un altre de semblant?
És clar, amb tot, que hi ha una cas en què és millor que el crucifix no hi sigui: quan els qui ocupen aquells llocs –sobretot si es declaren catòlics- pretenen que tot el que es fa allí tingui la marca de garantia de la presència dels santcrist, i no la mereixi.

Ferran Blasi i Birbe, prevere i periodista

Autor: Fundació Pare Esqué

La Fundació Pare Esqué està inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el número 797. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. NIF G-60.572.211.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s