El despreniment del beat Pere Tarrés

Pere TarrésPere Tarrés i Claret (Manresa 1905 – Barcelona 1950), a més de practicar un gran despreniment de diners en la seva atenció als malalts, exposava la pròpia vida per ells.

Respecte al primer aspecte, ja com sacerdot, es va preocupa pels malalts, especialment els més pobres, i com a delegat de la Càritas del seu temps crea i posa en marxa el sanatori clínica Mare de Déu de la Mercè per tenir cura dels malalts tuberculosos pobres (llavors no estava cobert per la Seguretat Social). I en morir, el seu patrimoni era sols d’uns pocs cèntims (“Vivències”, Francesc Raventós, Barcelona, 2015, pàg. 18).

Respecte al segon aspecte, es llegeix al mateix llibre el relat d’un testimoni que assegura que havent estat mobilitzat el beat Pere Tarrés com a metge al front durant la terrible guerra civil espanyola, atenia “no solament els ferits que li portaven al lloc de socors, sinó que moltes vegades anava a les mateixes trinxeres on hi havia ferits per atendre’ls, cosa que no tenia cap obligació de fer” (pàg. 28), posant així en risc la seva pròpia vida.

Ja abans de la guerra, als anys trenta, conten que quan visitava malalts pobres els deixava diners sota el seu capçal. En aquell moment, atenia gratuïtament un convent de religioses (pàg. 31).

Exercia la medicina com si fos un sacerdoci (pàg. 46). I diu el mateix beat Pere “Jo diria que el metge davant el malalt és com el sacerdot davant l’altar” (pàg. 54), veient doncs en el pacient el mateix Crist, víctima divina.

I al front comentava sobre el soldats malalts: “Aquests malalts són joves germans meus i els estimo. Em plau tractar-los com amics. Deu fer tant de temps que no han sentit una paraula dolça!”

I el seu amor a Déu i al malalt el portà, al final de la seva vida, no sols a tractar d’alleujar la malaltia des de fora, sinó a unir la seva sort a la del malalt, oferint-se a patir una greu malaltia i acceptant-la amb joia per amor a Déu i als germans. I deia: “M’he donat totalment sense reserves, plenament com a víctima; m’he abraçat a la creu de Jesús. Que faci de mi el que li plagui” (“Diaris íntims”, Pere Tarrés, Barcelona, 2000, pàg. 225). I es comenta a la mateixa font (pàg. 209): “La malaltia era greu, seria, llarga i dolorosa, i el ho sabia, i afrontava amb paciència constant l’intens dolor, dia per dia i hora per hora, joiós d’haver estat escollit per víctima, joiós que de la seva ofrena hagués trobat acollida en el si de Déu”.

Xavier Garralda, escriptor

Autor: Fundació Pare Esqué

La Fundació Pare Esqué està inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el número 797. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. NIF G-60.572.211.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s