Imaginant el pessebre

Mira el Nen en el Pessebre
Mira el Creador fet criatura
Mira Déu fet home.

Vingué al món de les tenebres
per il·luminar-les de la foscor.
Amb la Verge Maria que el bressola
del seu plor en un racó.

Ara vol estar entre tots,
petit en la forma d’home,
gran en la forma de Redemptor,
per redimir nostre món devastador.

Que la música i els cants no hi faltin
aquestes festes de Nadal,
doncs a Déu li encanten
per unir-nos com a germans.

El qui creà totes les coses
en arribar el temps s’ha fet carn
per donar-nos Pau i Alegria
en aquestes festes de NADAL.

Benet Cardó

Anuncis

La Sagrada Família (Lc 2, 22-40)

Senyor Jesús,

Avui et recordem vivint en el sí de la teva família, a Natzaret. Va ser una família normal i corrent, com totes, i, com totes també, va tenir problemes i dificultats, des del començament. Fer front al teu naixement lluny de casa, la marxa a corre-cuita a l’Egipte, la lluita del treball de cada dia per sobreviure.

De Maria i de Josep aprengueres, com un altre infant qualsevol, a ser home, a llegir les escriptures, a pregar, a treballar, a estimar tothom. A la teva llar, Jesús, es vivia en plenitud l’amor i la comprensió, que sols és possible quan s’està del tot confiat en Déu.

Mira, Senyor, les nostres famílies d’ara. Mira quantes de trencades! Quantes que ja no ho són! Quantes de fredes, sense caliu ni estimació! Quantes, on el més important és menjar bé, consumir al màxim i gaudir! No hi ha caliu, no es dialoga, no es comparteix. Ja ho veus, no són com la teva.

Ajuda, Senyor, tots els pares i mares, perquè sàpiguen educar bé els seus fills, a apropar-los vers Tu, a inculcar en els seus cors els valors bàsics de convivència i respecte. Que els ensenyin a valorar tot home, reflex del mateix Déu, i que creixi en ells el desig de lluita pel que és just i de treballar amb responsabilitat.

Finalment, Senyor, recorda avui especialment els infants sense casa, sense pare o mare, i tots aquells que sofreixen la solitud causada per les lluites i guerres. Ells no poden sentir-se estimats, com Tu vas ser-ho per Maria i Josep. Fes que trobin en tots nosaltres comprensió i estimació, i que no regategem esforços en tot el que estigui al nostre abast per fer retornar el somriure als seus llavis i l’espurna de joia en els seus ulls apagats. Sols així farem possible i real a la terra el càntic dels àngels la nit de Nadal: “Pau a la terra als homes que estima el Senyor”.

Montserrat Llopart

Segueix-me

Jesús, tot caminant vora el llac de Tiberíades, veu uns homes que preparen les xarxes de pescar i els diu a cada un: “Segueix-me”.

Ells no el coneixen. No l’havien vist mai, però, en sentir la crida, noten quelcom dins el seu cor, com una mena d’instint, que els impulsa a deixar-ho tot i anarse’n darrere d’ell.

Més tard, aquests homes serien els primers deixebles, els apòstols. El Mestre, amb la seva divina saviesa, convertiria la seva professió de pescadors de peixos en pescadors d’homes (Mt, 4-19).

Quina autoritat posseeix Jesús! Quin poder de persuasió emana de la seva figura! Només els crida i, sense dubtar-ho un instant, el segueixen.

Els apòstols són homes senzills, rudes, d’humil condició, poc instruïts, però van darrere Jesús com ovelles que segueixen el pastor.

Devien comprovar que Crist era un home molt diferent dels altres que coneixien. La seva mirada, neta i transparent, i la seva figura, que traslluïa espiritualitat, els fascinà de tal manera que al moment decidiren acompanyar-lo arreu. En efecte, Jesucrist posseïa el do de l’atracció i quedaren seduïts per la seva personalitat. El Mestre –què bé que li escau aquest títol!– parlava als altres amb una pedagogia nova, basada en l’amor, la compassió i la misericòrdia.

Jesús, amb la seva sublim clarividència, va escollir el lloc i l’ofici dels seus primers seguidors en una adient combinació per predicar la Bona Nova i salvar els homes. A l’Evangeli, llegim que Jesús els diu: “No m’heu escollit vosaltres a mi. Sóc jo qui us he escollit a vosaltres.” (Jh 15, 9-17)

Els apòstols esperaven un salvador. Confonien la missió de Jesús pensant que venia a alliberar Israel del poder de l’Imperi romà.
Què equivocats que estaven! Llegien les Sagrades Escriptures i els Profetes però no associaven els auguris amb l’adveniment del pla diví que Déu Pare havia encomanat al seu Fill.

Ell els alliçonava valent-se de paràboles, és a dir, faules, i feia servir els fets més senzills i quotidians. Era el millor didacta. Així es va acomplir allò que havia anunciat el Profeta: “Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món.” (Mt 13, 31-35)

Els deixebles el veien com el seu Pastor a qui calia seguir arreu. La mirada de Jesucrist i la seva compassió envers els desvalguts atreia munió de gent. Era tal l’eloqüència amb la què s’adreçava a les multituds que deixava en no-res, la pretesa saviesa de la qual es ventaven els mestres de la Llei. Jesús tenia els atributs d’un líder, posseïa un gran do de captació i la seva auctòritas, és a dir, l’autoritat moral de qui es guanya el respecte dels altres i el prestigi per mèrits propis, feien que tothom es preguntés pel vertader origen del Mestre.

Quan el Senyor se’n pujà al cel, com enyorarien la seva absència els apòstols! Mes Ell els confortava amb la fe i amb l’esperança que tornarien a veure’l.

La popularitat del Messies arribà al seu punt àlgid quan va fer miracles. Llavors els deixebles es preguntaven d’on li venia aquest poder. Quan Jesús caminava sobre les aigües, els seus seguidors es prosternaren davant d’Ell, exclamant: “Realment, sou el Fill de Déu.” (Mt 14 22-33).

Tot i així, els apòstols eren homes temorencs i tenien els seus dubtes. Els costava entendre la missió de Jesús. Pere, per por, el va trair durant l’itinerari de la Passió, negant-lo tres vegades, malgrat que el Senyor l’havia advertit. És per això que Jesús li va preguntar tres vegades: “Pere, m’estimes?” Tot i amb tot, Pere va ser un dels apòstols que més va acompanyar el Senyor i el reconeixia com a Messies. Al final de la seva vida va anar a Roma, on sabia que l’esperava la mort, per confirmar els germans en la fe.

Em va impactar una escena d’una antiga pel·lícula, crec que era Quo vadis, que encara ara recordo: Davant el perill en què es trobava, Pere decideix marxar de Roma. En un revolt del camí, el noiet que li feia d’ajudant es va quedar inert, amb els ulls en blanc, i de la seva boca sortien aquestes paraules: “Pere, si abandones els meus germans tornaré per ser crucificat per segona vegada”. En aquell mateix instant –segueix la pel·lícula– s’esvaïren totes les pors de Pere, que girà cua d’una revolada i se’n tornà a Roma, amb tantes presses que el seu bastó restà dret allà mateix. Llavors la vara de Pere començà a florir, donant lloc a un frondós arbre on amb el temps s’ajocaven els ocells. El cert és, però, que Pere acabà els seus dies, crucificat com el Senyor i, en un acte de suprema humilitat, demanà als seus botxins que el posessin cap per avall perquè es considerava indigne de morir com el seu Mestre. Juntament amb Joan, el deixeble més estimat, Pere és el més citat al Nou Testament, i a qui el Senyor confià les claus del Regne.

Fou durant la Resurrecció que els apòstols s’adonaren i reconegueren la divinitat de Jesús. Havien estat escollits pel pla de Déu i tots, menys Joan, acabaren els seus dies donant la vida pel Senyor. La vinguda de l’Esperit Sant Paràclit els obrí els llums de la raó i aconseguiren entendre la missió per a la qual havien estat escollits. Jesús els donà el poder de guarir malalts i foragitar els mals esperits, tot recordant-los que havien de donar de franc, allò que de franc havien rebut. El mateix Esperit els dotà de l’eloqüència necessària per defensar davant tothom el missatge del Mestre.

Alguna vegada he pensat com de sortosos havien estat els deixebles per haver conegut Jesús, conviure amb Ell, estimar-lo en persona, gaudir de la seva presència i escoltar les seves paraules. Em consola, però, el que diu Jesús: “Feliços els qui creuran sense haver vist.” (Jn 20, 19-31)

Els apòstols no refusaren la crida del Senyor. Encara que al principi no eren conscients de la responsabilitat que comportava seguir-lo ni del sacrifici que els esperava. De vegades he pensat què sentiren interiorment els apòstols i quina sensació va impulsar-los a seguir Jesús, de seguida que Ell els cridà.

Jesús ens demana també a cadascun de nosaltres que el seguim. I això suposa agafar un compromís, complir uns deures, despendre’ns de vanitats, triar el camí auster i costerut. Sovint fem el sord a la seva crida. Ens preocupen més les comoditats, els perjudicis i la crítica destructiva que no pas l’amor i la comprensió envers els qui ens envolten.

El Senyor és l’Amic, el qui no ens falla mai; és compassiu i mansuet de cor, misericordiós amb el proïsme, en especial amb qui en té més necessitat d’Ell. La seva capacitat d’estimar és una font inesgotable d’on brolla l’amor. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida.” llegim a l’Evangeli (Jn, 14-8).

Avui dia, seguir Jesús és difícil i, en alguns llocs arriscat, com en alguns països africans en els quals el sol fet de definir-se com a cristians, pot llevar-los la vida. Però hem d’assumir el repte i confiar en l’ajut de l’Esperit.

Senyor, feu que estiguem atents a la vostra crida i quan truqueu al nostre cor us obrim les portes de bat a bat, preparats i lliures per a seguir-vos com els vostres deixebles. Deixem-nos portar pel seu amor. Ens espera la vida eterna. Val la pena!

Núria Boldú Estrach

L’estrella

EstrellaJosep i Maria van començar a preparar la tornada a Natzarè. Els parents de Betlem no els donaven pas cap pressa. Sentien que es beneficiaven d’alguna cosa sagrada que tenia aquella jove família. Això no ho notaven ni quan eren a la sinagoga ni quan resaven al temple.

Els mesos lliscaven amb placidesa. Josep i Maria volien arribar-se a la propera vila d’Ein-Karem, abans de marxar cap a Natzarè, a saludar la cosina Elisabet i el seu marit Zacaries, conèixer el petit Joan i que ells coneguessin Jesús, però no va poder ser.

Una tarda, Josep era fora de casa, feinejant en un edifici en construcció del veïnat, i Maria teixia estores d’espart a l’entrada del carrer, ensems que vigilava el menut, que recorria el casalot a quatre grapes.  De cop i volta, uns camells s’aturaren davant de la casa, acompanyats de la cridòria de gent menuda. Uns forasters d’alt rang i nobles maneres avançaren amb moderança. A Maria, el cor li va fer un salt. Tentinejant, Jesús va córrer cap a la falda de sa mare. Algú va anar a cridar Josep, i Maria es tranquil·litzà en tenir-lo al costat. Durant una estona, aquells personatges van restar muts i desconcertats: no esperaven trobar-se amb tot el que veien. Paraven esment en el nen, miraven la mare, observaven el pare, resseguien l’estança.

En van tenir prou amb l’esguard joiós i pobre de Maria i Josep. “Aquest nen és el que venim a adorar”. “Es prosternaren retent-li homenatge i , obrint els seus cofres, li van oferir com a regal or, encens i mirra” (Mateu 2,11).

Venim d’Orient on hem vist una estrella que anunciava el naixement del rei dels jueus”, van explicar davant l’astorament de tots. Els pobles d’Orient eren amants d’especular sobre els signes dels astres. “El rei Herodes de Jerusalem no en tenia coneixença i ens ha demanat que li ho fem saber, perquè vol venir també ell a veure el nen”. Josep sentí una fiblada. “Senyors, voldria sol·licitar-vos un favor: que mantingueu en secret el que heu vist. Si corre la notícia, potser la vida del nen estarà en perill …”.

Aquells astrònoms entengueren la mirada de Josep i se’n van anar cap el seu país per un altre camí, joiosos del que havien vist.

A Josep no li va agradar gens l’interès d’Herodes. Adulador servil dels romans, Herodes havia arribat a la conclusió que la seva autoritat depenia no pas de la lleialtat dels seus súbdits jueus, sinó dels capricis dels seus amos romans. Li agradava repetir: “Dues normes cal respectar per damunt de tot: eficàcia en la feina; si ets útil, els de dalt et necessiten. I, l’altra norma, emmotllar-te al qui mana, sigui qui sigui, perquè no dubtarà a tallar-te el coll si creu que el pots desplaçar.”

Dominat per un pànic malaltís als complots, reals o imaginaris, havia ordenat l’execució dels rivals polítics membres de l’aristocràcia jueva. Es malfiava de tothom que l’envoltava; féu assassinar la seva esposa per casar-se amb una altra, que també en va ser víctima, amb la seva mare. Acusats falsament d’atemptar contra ell, va condemnar a mort els seus dos fills, Aristòbul i Alexandre. “Val més ser el porc d’Herodes que no pas el fill d’Herodes”, conten que va dir l’Emperador August.

Dies abans de morir, amb 70 anys, es va llevar del llit per interrogar personalment dos joves de noble nissaga jueva, que havien enderrocat l’àliga daurada, col·locada per ell de manera provocadora dalt de la muralla del Temple, en honor de Roma. Els dos joves foren condemnats a ser cremats vius.

Un ésser tan degenerat no podia inspirar confiança a ningú. Josep era prudent no fiant-se d’ell. L’aldarull del pas per Betlem dels mags d’Orient seria aviat notificat al Palau d’Herodes. Josep s’horroritzava només de pensar el que li podia esdevenir a Jesús si queia en mans d’aquell rei tan desnaturalitzat. Ho havien preparat tot per marxar a Natzarè; però aquest viatge ja no era possible: els obligaria a travessar tota la Judea, el principat d’Herodes! El més recomanable era fugir cap al desert del sud, i amagar-se a Egipte. Cinc dies de caminada.

Essent negra nit, Josep carregà el ruquet i arranjà el sarró. Dels regals dels mags no en quedava ni un, perquè Josep i Maria els havien repartir entre els parents, veïns i pobres de Betlem. Ells tenien el Fill de Déu, no els calia res més.

Xavier Moix, C.M.F.

Editorial – La família

Emmarquem aquest Any Nou 2015 amb el Sínode de Bisbes sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització”. Sens dubte que la família travessa una crisi de proporcions majúscules no sols a Occident, sinó a tot el món. Per això mateix genera una càrrega de sofriment a milions de persones amb un impacte devastador en la societat. Així, doncs, davant d’aquest repte, cal trobar una sortida que sigui humana, i per això mateix, també cristiana.

D’això n’és ben conscient el nostre sant Pare Francesc. Ell defineix la família com les totxanes de la societat. Va ser a mitjan setembre passat, quan el sant Pare Francesc va oficiar per primera vegada, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, el matrimoni simultani de vint parelles. Entre elles n’hi havia alguna que ja vivien junts o que fins i tot hi tenien fills. Aquest gest que es produïa tres setmanes abans que s’iniciés l’Assemblea dels Bisbes va ser considerat pels observadors vaticans com una nova prova de la defensa del Papa argentí d’una Església misericordiosa.

En el document preparatori del debat que s’havia de tenir durant el Sínode, ja es presentaven uns temes que semblaven nous fins ara pocs anys tal com són les parelles de fet, les del mateix sexe, les famílies monoparentals, la poligàmia, els mètodes anticonceptius com també la qüestió dels divorciats que volen rebre l’Eucaristia.

S’ha recollit una molt àmplia documentació sobre aquests assumptes, però el que és molt nou és que el sant Pare Francesc ha volgut escoltar no sols els bisbes i teòlegs, sinò també les mateixes famílies. En tot cas, és molt d’agrair aquesta voluntat del nostre sant Pare de voler escoltar directament els esposos, que són els veritables protagonistes d’aquesta institució fonamental com és la família, l’espai privilegiat per a construir la civilització de l’amor i punt de partença per al diàleg amb el món.

I tenim un punt molt decisiu per al futur de la família cristiana. Em refereixo a la iniciació en la fe dels petits de la casa. Això de sembrar la llavor de la fe en el sí de la llar no és pas una tasca fàcil en aquests temps que corren. És primordial el testimoni dels pares, però també que donin una formació adequada. I cal dir que en aquest desafiament ambiciós, no solament s’hi juga l’educació de la fe dels fills, sinó també la pròpia vocació baptismal i matrimonial dels mateixos pares.

Ha arribat, doncs, el moment d’assumir que la fe no és cosa que ja s’hereta, sinó que cal transmetre-la.

Anton Ma. Sánchez Bosch, C.M.F.

Fotos, vídeos i DVD del pelegrinatge a Lourdes 2014

Diumenge 28 de Setembre a la tarda, en la sala d’actes de la Fundació, vam celebrar la trobada anual de pelegrins a Lourdes.  Tot i la pluja que queia a dojo en aquella tarda a Barcelona, ens vam reunir una vintena llarga de pelegrins i vam recordar els bons moments passats en el pelegrinatge.  L’acte es va iniciar amb una missa presidida pel Pare Anton Maria Sánchez, CMF, va continuar amb la visualització de l’audiovisual “Lourdes 2014”, de 24 minuts de durada, que recull un resum de les activitats i esdeveniments que vam viure el Dissabte 5 i el Diumenge 6 de Juliol, i va finalitzar amb un petit berenar al nostre local.

Els qui estigueu interessats en obtenir el DVD amb el vídeo “Lourdes 2014” per poder-lo veure còmodament a casa vostra, podeu contactar amb la Fundació via email, telèfon o en persona en horari d’oficina.

També el trobareu penjat al canal de Youtube de la Fundació Pare Esqué dividit en dues parts.  La primera part recull els esdeveniments de la jornada de Dissabte 5 de Juliol i la segona part els de Diumenge 6 de Juliol.  Els vincles cap als vídeos són els següents:

Vídeo Lourdes 2014 – Part I

Vídeo Lourdes 2014 – Part II

També trobareu una selecció de fotografies del pelegrinatge en la galeria de fotos d’aquest bloc/web, a la part dreta del bloc/web.

Pelegrinatge Lourdes 2014

Aquí us deixem una primera fotografia de grup del Pelegrinatge a Lourdes que hem realitzat de Divendres 4 de Juliol a Dilluns 7 de Juliol.  En els propers dies publicarem la crònica completa i més fotografies i vídeos.

Pelegrins 2014

Pelegrinatge a Lourdes

Encara queden places lliures pel pelegrinatge a Lourdes del 4 al 7 de Juliol.

Per a més informació i inscripcions, contactar amb la Sra. Lourdes Franquet en el 93 458 59 35 o bé en el 619 530 391.

Més informació aquí.

Taller de colorimetria al Mercat de l’Abaceria

Taller colorimetria al Mercat de l'AbaceriaAvui hem realitzat el taller de colorimetria que llargament havíem anunciat a través de diversos mitjans.  L’hem fet al Mercat de l’Abaceria, al cor del barri de Gràcia, Barcelona.  Tot i que el temps fred no acompanyava gaire, hem estat rodejats de mil colors de les diferents parades del mercat i na Lourdes Franquet ha explicat a tothom que s’ha apropat els secrets de les combinacions i usos dels diferents colors en funció del nostre estat d’ànim i en funció de l’impressió que volem causar.

Ha estat un taller molt agradable i útil que esperem repetir aviat.

Ruta Mariana a la Cartoxa d’Escaladei, al Priorat.

Dissabte 19 d’Octubre, visitarem la Cartoxa d’Escaladei, en el fons de la vall de l’Oliver, a la serralada del Mont Sant, en el cor del Priorat.  Aquest momument que data del segle XII va ser el primer monastir de l’ordre de Sant Bru a la Península Ibèrica.

Com sempre, pels qui hi anem en autocar, l’hora de la sortida serà a les 8h del mati en la cantonada del carrer Sant Antoni Maria Claret amb el carrer Nàpols, davant de l’escola Claret, des d’on ens dirigirem cap a la Cartoxa, prèvia parada a mig camí per esmorzar.

Al poble d’Escaladei, cel·lebrarem una missa, dirigida pel Pare Anton Maria Sánchez, C.M.F., i després farem una visita guiada per tot el recinte de la Cartoxa.

Acabarem la jornada amb un dinar de germanor al poble de Gratallops i tornant en autocar al punt de partida.

El preu de la ruta, pels que hi anem en autocar, és de 42€.

Trobareu més informació de la Cartoxa d’Escaladei a http://www.mhcat.cat/monuments/cartoixa_d_escaladei.

Cartoixa Escala Dei