Curtmetratges que hem d’usar per ensenyar valors als nens/es

difonent #valors en la societat d'avuiEns fan arribar aquest llistat de curtmetratges que ensenyen valors i que podeu veure amb els vostres fills/es, alumnes i/o amics/gues i que poden ensenyar sobre aspectes importants com són el respecte, l’enveja, la lleialtat, l’autoestima i altres.

Sobre l’amistat
Parcialment nuvolat (Partly Cloudy), de Disney Pixar (2009) – 5’49”

Sobre el treball en equip
La lluna (The Moon). Disney Pixar (2011) – 6’56”

Sobre la tolerància i el respecte
Ocellets (For the birds). Pixar (2000) – 3’25”

Sobre la importància d’entendre i respectar els drets dels altres
El pont (Bridge) – 2’45”

Sobre les nostres no limitacions
El circ de la papallona (The Butterfly Circus) (2009) – 21’08”

Sobre la pressió per complir els estereotips femenins
Cara de nina (Doll face) (2005) – 4’12”

A no perdre la il·lusió
T’atreveixes a somniar? – 7’28”

Sobre l’ús que fem de la tecnologia i com la mateixa ens esclavitza
Ximplets (Idiots) – 4’04”

Anuncis

Mis ilusiones y mis deseos

Como ascuas encendidas

y rescoldos escondidos,

así son mis pensamientos,

como ríos de lava, de un volcán interno,

en una encrucijada de soledades me pierdo.

 

Navego sobre ríos ardiendo,

tratando de achicar las llamas,

que en mi interior van creciendo.

Cómo apagar el fuego que queman

mis ilusiones y mis deseos.

 

Siento temblar mis manos,

rodeado de mis miedos,

quiero acariciar con mis dedos el viento,

alcanzar el cielo, en su azul inmenso.

Y no puedo, no puedo.

 

Hay entre mi corazón y mi mente

conflicto permanente,

cómo vencer, siendo el mismo

y al mismo tiempo diferente.

 

Y puse en sus manos mi vida, mi salvación,

y quiero que mi vivir sea su voluntad.

Sé que el señor me hará cambiar,

¿cuándo?, muchas veces me pregunto,

no lo sé, sólo sé confiar en Él.

 

Antonio Ruiz Alabarce, col·laborador

Els deixebles d’Emmaús

revista Abril Anaven camí d’Emmaús. Anaven desil·lusionats i tristos. El Mestre havia mort. Tot era frustració. En aquests pensaments de tristesa i abandó no s’adonaren de qui era realment el que s’acostava a ells i els acompanyava.

També nosaltres, Jesús, moltes vegades immersos en els problemes de la vida, en la pressa, en el córrer, en les pors, en els desencisos, no ens n’adonem que Tu camines entre nosaltres, que Tu (viu i ressuscitat) camines en els germans, en la teva paraula viva i entre la comunitat de creients.

I no et veiem, Senyor, perquè ens falta fe, perquè ens manca penetrar més en la teva paraula i sentir-nos interpel·lats per ella, perquè ens falta saber que aquesta paraula és per ara i per a tots, que no està escrita per a terceres persones, sinó que al qui escolta, per a nosaltres. I que, al igual que Tu vas explicar il·lusionat el sentit de la Sagrada Escriptura a aquells dos deixebles, a cada moment, tant en les Sagrades Escriptures com en la vida dels germans i els fets de cada dia, Tu ens expliques el per què de les coses, el per què del teu amor i el per què del nostre camí en la vida.

I nosaltres, Jesús, avui, com aquells dos deixebles, et diem: “Queda’t entre nosaltres! No te’n vagis, Senyor! Que també se’ns fa tard i tenim un moment o altre en que s’enfosqueix la nostra vida”. Sí, queda’t entre nosaltres, parteix-nos cada dia el pa de l’eucaristia i fes que, al il·luminar-se el nostre interior, et sentim real i vivent en el nostre món.

I també nosaltres, com aquells dos deixebles, volem córrer a portar per tot arreu la bona notícia de la teva Resurrecció i volem partir el nostre pa amb el germans. El pa material, que cobreixi les seves necessitats, i el pa que no es veu però porta vida i esperança: el pa de l’amor, de l’acolliment, del perdó, el pa de la pau, del compartir alegries i penes, el pa d’allargar la mà a tothom, el pa d’una mirada dolça, una paraula a temps, una carícia, un somriure.

Senyor Jesús, no ens deixis en las foscor de la nit. Ara que et sabem ressuscitat i ple de vida. Portan’s sempre la llum de l’esperança i la joia per poder avançar. Fins que a la fi del camí ja no hi haurà fosca… serà ple dia per sempre!

Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora

Curiositat, imaginació i empatia

Fundació Pare Esqué. Article revistaEl fet de fer un regal a algú em serveix de termòmetre per saber si conec la persona a qui es dirigeix el regal. Sempre em pregunto, què és el que més li agrada? Què necessita en aquest moment? Quin moment vital està vivint? Què el fa feliç? No sempre tinc una resposta clara i això generalment em deixa perplexa. Aleshores me n’adono que conec poc la persona, que no estic suficientment atenta, que no em prenc el temps per contemplar amics i familiars o, fins i tot, les persones que em són més properes encara que no m’hi uneixi una profunda amistat, sinó tan sols una relació més o menys cordial.

Fa poc em parlaven de com la curiositat és motor per al coneixement, doncs només el qui és curiós es pregunta el per què de les coses. Fins i tot, es parla de com els nens sobreestimulats perden la capacitat de sorpresa i la curiositat.

Potser també a nivell de relacions humanes estem sobreestimulats, híperconnectats i perdem la capacitat de sorpresa i la curiositat, i necessitem sempre estímuls externs cada vegada més forts, relacions cada vegada més excitants.

Zygmunt Bauman, a la seva obra “Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos” ens parla de les relacions de butxaca, exitoses, agradables i breus; en definitiva, l’encarnació del que és instantani i descartable. Quan una relació comença a ser molesta se la rebutja. Així, a falta de relacions estables i duradores, es busca remei en la quantitat. Per això, en realitat el que es té són connexions.

¿Respon a la curiositat el desig del que és sempre nou i per això mateix ràpidament descartable? Segons la meva manera de veure, no. Crec que és precisament per manca de vertadera curiositat que es busca constantment la novetat. El que em sembla que s’ha produït, en realitat, és una disminució de la capacitat de sorpresa perquè la rapidesa no deixa contemplar l’altre.

Si ens aturem i contemplem les persones que tenim al nostre entorn, si tenim vertadera curiositat per conèixer-les, potser descobrirem que encara tenen capacitat per sorprendre’ns, però a més potser, al mateix temps, es comprengui el perquè d’allò que ens resultava molest en la relació.

La curiositat requereix contemplació. No obstant això, ¿serà suficient la curiositat contemplativa per conèixer l’altre? Em sembla que és el primer pas i és ineludible, però al mateix temps requerirà una altra facultat que també es relaciona amb la intel·ligència: la imaginació. Si el coneixement no avança sense curiositat, tampoc ho fa sense imaginació. Sempre m’ha cridat l’atenció la capacitat imaginativa dels científics que van creure possible coses tan inimaginables com anar a la lluna o internet. Sense un cert grau d’imaginació no hi ha possibilitat de canvi ni d’evolució. No es tracta d’una fantasia desvinculada de la realitat, sinó de portar la realitat el més luny possible.

Per portar una relació el més lluny possible també necessitaré imaginació, sinó aquesta s’estanca i passat poc temps es converteix en descartable. Necessito imaginar com se sent l’altre tenint en compte la seva manera de ser concreta. I dic, imaginar, perquè cada persona és única i irrepetible i, per tant, el seu sentir serà també únic i irrepetible. No es tracta de fantasiar sobre l’altre, sinó que ? com si d’un joc de rol es tractés ? acceptant-lo incondicionalment, posar-me al seu lloc. Aquesta capacitat de posar-se les sabates de l’altre es diu empatia.

Potser la capacitat contemplativa i la imaginació que accepta incondicionalment la realitat de cadascú, siguin una bona ajuda per trobar el millor regal per a cada persona i així poder-la sorprendre.

Gemma Manau, membre de l’Institut de la Pau

Santa Eulàlia

Santa Eulàlia

En els primers anys del segle IV, quan Barcelona estava dominada pels romans, en una casa de pagès prop de la ciutat (on ara es situa Sarrià), va nèixer una nena que es diria Eulàlia.
En aquells temps, en tot l’imperi Romà els cristians patien una gran persecució perquè no volien donar culte als déus romans.

Eulàlia, tot i que només tenia dotze anys, va donar testimoni de la seva fe davant el governador Dacià. El governador no va poder fer que la noia deixés de parlar del Déu veritable, que ella estimava. Ella el va renyar pels crims comesos contra els amics del veritable Déu.

No podent Dacià disuadir-la amb amenaces, enfadat, l’envià als suplicis. Manà flagelar-la i turmentar-la i la feu lligar en una creu en forma d’ix. Malgrat tot, Eulàlia, amb el rostre alegre, lloava al Senyor Jesús, que la feia tan valenta. Desesperat, el governador manà als soldats que li cremessin els costats amb tiós encesos. Llavors, Eulàlia, tot pregrant, lliurà l’esperit.
Segons la tradició, va ser martiritzada al carrer Baixada de Santa Eulàlia, on una capelleta fa honor al seu record.

Dacià va manar que el cos de la noia romangués a la creu vigilat per uns guardes fins que fos devorat per les aus. Però, sorprenentment, caigué una neu del cel que cobrí el cos de la nena.
Al cap de tres dies, el cristians, sense que el guardes se n’adonessin, agafaren el cos de l’Eulàlia, l’embolicaren amb un llençol i l’enterraren en un cementiri prop de la ciutat.

Al 1327 les relíquies foren dipositades a la catedral, dins un sepulcre de marbre que encara avui presideix la cripta oberta que hi ha sota l’altar major.

Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora

II Diumenge d’Advent (7/12/2003)

Avui som invitats a viure l’Advent amb una mirada penetrant. El profeta Baruc demana a Jerusalem dues actituds: alçat, guaita des del cim, aleshores veuràs. Alça’t, surt d’allà on ets, mira amb atenció i veuràs el que sovint no ets capaç de veure perquè només veiem allò que hi ha al davant nostre i aquesta mirada genera petitesa i pobresa a la nostra vida.

A la carta de sant Pau llegim: «Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins el dia de Jesucrist». Déu és en nosaltres, ens estima, ens acompanya, mai no ens deixa sols i Pau, conscient de tot això, ens demana que sapiguem apreciar els valors autèntics, allò que és essencial en la vida cristiana, per poder, així «arribar purs i sense entrebancs el dia de Crist». Sento que aquestes paraules de Pau ens fan entendre la predicació de Joan Baptista: « Obriu una rtua al Senyor, aplaneu-li el camí»; obrim-nos a Déu! «Joan rebé la praula de Déu al desert». Ell no està distret i la paraula li cala fons, de quantes coses, actituds, postures… ens hauriem de desprendre per obrir-nos a Déu? Quina direcció ha de prendre la nostra visa? Hem de caminar cap a la trobada amb el Senyor disposats a acollir-lo tot deixant que aquesta trobada faci nova la nostra vida.

El lloc de Déu és el cor de l’home en una disposició d’acollida i de conversió. En aquests moments de malaltia necessito molt que el meu cor tingui lloc per a Déu, que faci estada, que em parli, que em corregeixi, que m’esperoni…; però jo m’he d’alçar, guaitar des del cim perquè aleshores hi veuré, i podré acollir la Paraula que salva. Preguntem-nos: estem disposats a acollir-lo per salvar-lo?

 

Rosa Deulofeu

Ante Él sólo me inclinaré

Cierro los ojos,
pienso, medito y oro,
desde lo alto me contempla un ser,
sencillo y hermoso.

Su mano me dio la vida,
su piedad me consuela,
su misericordia me perdona.

Su vida por mí entregó,
qué puedo hacer yo,
devolverle con mi amor,
un poquito del que Él derramó.

Ante Él me inclinaré,
Él es la verdad,
libre no dejaré de ser,
Él es pura libertad.

Su sangre esparció,
para que a mí viniera su luz,
así me redimió
su sacrificio en la cruz.
Él es el camino.
Él es la verdad.
Él es mi vida.
Cristo es mi libertad.

 

antonio Ruiz Alabarce, col•laborador

Quina estrella !!

“Mireu al cel, quina estrella!…”la estrella
És la dels Mags d’Orient.
Quina llum més intensa i bella!
És la que ens porta a tots a Betlem.

Què hi ha passat a Betlem?, digueu-me.
Quin fet, que no el sapiguem tots?…
“Ha canviat el rumb de la Història,
Déu ja és del nostre món!!”

Per anar cap a Betlem,
no cal caminar massa.
Cal alçar els ulls al cel
i veure on l’estrella ens marca.

Betlem és cada casa, és cada tros de món.
Jesús hi és present i espera
que hi arribem plens de goig
per oferir a qui demana: encens, mirra, or.

En aquell que ho necessita,
Jesús petit hi és present
i s’il•lumina la nostra estrella
cada cop que fem el bé.

No busqueu Jesús al cel,
que també , com Déu hi és.
Hem de cercar-lo a la terra,
en tants portals de Betlem.

N’hi ha que són llàgrima viva,
per la guerra i el dolor.
Que mai passi que se’ns oblidi
que allà també ha nascut el Senyor.

Que les nostres estrelles no deixin mai de brillar.
Voldrà dir que, a la terra,
els homes sabem estimar,
per damunt de l’odi i la guerra.

Un futur millor volem,
on hi trobem sempre el dolç somriure
del Petit Nadó, que va néixer
un bon Dia, per a tots, a Betlem.

Montserrat Llopart

Nadal

NadalSenyor Jesús,
Tu no vas voler mirar el món des de fora, sinó que cas voler entrar en ell. I, sense deixar de ser el Déu que eres, vas passar a ser el que no eres: un home com nosaltres.
Vas estimar tant el món que el vas fer la teva casa i vas voler compartir amb els homes treballs, afanys, suors, penes i alegries, dignificant-ho tot.
Des de la teva vinguda al món, Jesús, podem contemplar Déu d’una nova manera i dir-li amb tendresa de fills: “Pare…”. Des de la teva vinguda al món, Jesús, els homes hem guanyat un germà, un germà gran, i entre nosaltres som encara més germans. Des de la teva vinguda al món, Senyor, tots els homes som igual d’importants. No hi ha petits ni grans, estimats ni menyspreats. Als teus ulls sols compte una paraula: germà.
Per què els homes, Senyor, ho fem tan diferent? Per què nosaltres sí fem distinctions? Per què la mateixa cosa feta a un no es valora com feta a un altre? Per què mirem amb poca simpatia i, de vegades, fins i tot amb menyspreu als marginats, als drogadictes, als empresonats, als desvalguts? Per què, Senyor, si són homes com Tu, si són ciutadans del món com Tu vas ser-ho, si són, fins i tot, els teus predilectes? Si són els meus germans…
Oh, Jesús, infant petit i tendre, ajuda’ns a reflexionar avui, a estimar i a valorar aquest fet, el més gran de la història. I porta el somriure, la pau i l’amor al nostre món, on molts ploren i viuen en el desconcert i l’abandó, en l’angoixa, la por i el sofriment, mentre d’altres frívolament passen sense mirar, sense estimar i sense allargar la mà als qui ho necessiten.
Fes que els que ens diem els teus amics ho siguem de debò i volguem, amb il•lusió, col•laborar en la teva tasca en aquest món tan teu i que Tu estimes tant, escampant per tot arreu aquest somriure, pau i amor que Tu vas venir a portar.

Montserrat Llopart Mumany

El nen que va acompanyar jesús, en el seu bressol

Aquest petit conte, que ara explicarem, diuen que va ser verídic. Va succeir als països nòrdics.
Faltaven pocs dies per Nadal, i la mestra d’una classe de primer va plantejar als seus alumnes fer un dibuix del pessebre. Podien dibuixar la cova amb Josep, Maria i el Nen. Podien fer Jesús en el bressol. Podien fer pastorets anant a adorar el Nen Jesús… Els deixava llibertat, però volia que hi dibuixessin què els hi agradaria, a cadascú d’ells, regalar a Jesús, si l’anessin a veure, acabat de néixer.
Després d’un temps prudencial, la mestra passa, taula per taula, a revisar el que han dibuixat: la cova amb Jesús, Maria i Josep, i el regal d’un gosset que els fes companyia; el Nen en el bressol i un xumet, perquè no plorés; més Nens en el bressol i regals, com una manta, perquè fa molt fred; un nino per jugar, una pilota, i coses i coses variades…
Quan arriba a la taula del petit Nicolàs, veu que ha dibuixat un bressol amb dos nens… i cap regal.
En Nicolàs era un infant d’una família molt humil, d’aquella contrada.
La mestra, intrigada, li pregunta:

“Per què has dibuixar dos nens?… El Nen Jesús és un.”

El petit li respon:

“Com que a casa som pobres, jo no podria portar-li cap regal al Nen Jesús; per això no n’he dibuixat cap. Però he pensat que Jesús deu tenir molt de fred en el bressol, a la nit, amb tanta neu pertot arreu i no té cap manta… I he pensat també, que jo podria donar-li escalfor, si em posava amb ell al bressol. Li he preguntat si em volia per company. I m’ha dit que sí. I jo, molt content, m’hi he dibuixat amb ell… Aquest és el meu regal: L’escalfor del meu cos, que el farà estar calentonet i no plorarà de fred”.

La mestra li va donar dos petons molt forts i se li van escapar dues llàgrimes, galtes avall.
Aquell petit havia comprès que Jesús, el que vol, no es tant donar una cosa material, que també fa falta, sinó donar-nos nosaltres mateixos: Donar l’escalfor del cor a aquell que ho necessiti…

Si nosaltres “cremem” d’amor, els altres no es moriran de fred

Montserrat Llopart