Ding, dong !!… dong, ding !! …

campanas

Per què repiquen les campanes?
Quin fet gran està succeint?
Per què repiquen, airoses?
Què li passa a aquesta nit?

Per què repiquen, sens parar?
Per què els àngels les van movent?
Què és això tan gran que ha de passar?
Per què ho ha de saber tota la gent?

És la gran Nit del misteri;
de totes, la més gran.
És la nit més lluminosa,Jesus
és la nit en què Jesús és nat!

El Messies promès pels profetes
ha arribat al nostre món.
Serà un més entre els homes
I d’Ell sabrem què és l’AMOR.

Anem a veure el Nadó,
que ens espera en el Portal.
Els seus ulls miren, amb dolçor,
a cadascú dels mortals.

Ell s’ha fet germà nostre,
Perquè nosaltres ho fóssim, de tots;
i espera la nostra resposta,
feta amb cor generós.

Que aquest Nadal 2015,
que no l’envolta massa claror,
pugui ser molt humà i molt digne
per a tots els homes del món.

Que cada cor, aquesta nit,
en contemplar les estrelles,
pugui sentir en el més endins
pau i joia serena.

Que l’estel de l’Esperança
no apagui la lluïssor,
en mig de desplaçats, bombes i penes,
anunciant un demà millor.

I que el repic de les campanes
se senti per tot el món,
com fortes abraçades
que ens uneixin de debò.

 

Montserrat Llopart

I Diumenge d’Advent

Comença l’Advent, el temps guiat per l’esperança, amb l’Evangeli de Lluc que ens parla de la vinguda final de Crist. Ens recorda que vivim una doble vinguda de Crist: l’Encarnació i la Glòria, i entre totes dues, com ens diu Alessandro Pronzato, transcorre el temps de l’Església.
Vull centrar la reflexió d’avui en aquest temps de l’Església en el qual som cridats a viure l’esperança. Perquè aquest és el temps de la nostra resposta cristina, el temps de la fe, de la conversió, de la confiança, del creixement, de la pràctica de l’Evangeli… és el nostre temps, el teu temps, el meu temps. I en ell som cridats a viure l’esperança cristiana, sigui quina sigui la situació que vivim. El dolor, la dificultat, la malalatia, la creu… no estan absents d’esperança; quan els acceptem són plens de profunda esperança, perquè vivim l’actitud d’espera en el Senyor, com diu el Salm: “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor”.
Ens referim, per tant, a l’esperança dirigida únicament a Crist, aquesta és la nostra esperança. I les lectures ens parlen de com viure-la: Jeremies ens anuncia que vindran dies en què Déu complirà les promeses tot fent-nos una advertencia: mireu. Sant Pau demana a la comunitat que avancen encara més en l’amor i Sant Lluc deman als deixebles que estiguin atents sobre ells mateixos, que alcin el cap ben alt, perquè molt aviat seran alliberats de tot allò que ens allunya de Déu.
Mirar, avançar, estar atents, tres actituds per a l’esperança, sostingudes per la pregària que ens arrela a Crist i ens fa veure, avançar i viure atents.

Rosa Deulofeu

Mare de Déu de la Mercè

la Mercè

Maria:
Avui t’honorem, Mare, sota l’advocació de la Mercè… Mercè, paraula dolça a l’oïda, que vol dir: favor, gràcia, donació… en resum: Amor.
Un dia et vas compadir dels esclaus, i, amb el teu cor de Mare, vas desvetllar un ànsia de redempció en el cor d’uns homes de la nostra terra, que es van llançar a ajudar, a deslliurar, a trencar les cadenes dels oprimits.
Avui, Mare, mira de nou la nostra terra, aquesta Barcelona que t’honora com a Patrona, i la veuràs també encadenada…Té molts fills lligats per les cadenes del vici, la beguda, la droga, la marginació i els problemes que comporta la manca de treball… Ens fan falta persones entregades a la lluita de trencar aquestes cadenes…Persones generoses que vulguin col•laborar amb amor i entrega, perquè els germans tornin a viure lliures del mal que els oprimeix.
Mare de Déu de la Mercè, recorda’t de Barcelona. I recorda’t de nosaltres!, que també estem empresonats amb les cadenes del conformisme, de l’egoisme, del confort, de l’anar fent, i del passar, sense mirar i veure…Tot això ens priva de ser lliures per ajudar i col•laborar a que la nostra societat sigui més solidària i feliç. Si tots hi posem el nostre petit gra de sorra l’anirem fent més humana, més fraternal, més de tots i per a tots.
Fes, doncs, de nosaltres uns bons ciutadans, homes treballadors, responsables, generosos, vers els germans necessitats, solidaris d’alegries i penes, i amb un gran cor per estimar Déu i tothom.
Fes que la nostra ciutat, que és coneguda arreu del món com a seu de manifestacions, congressos i empreses grans, sigui també coneguda com un fogar d’amor, respecte i estimació, entre tots els que en ella vivim i aquells que, un moment o altre, comparteixen estada entre nosaltres.
Que es pugui fer realitat un dia aquell gran somni de Jesús: “MIREU-LOS COM S’ESTIMEN…”

Montserrat Llopart

El precursor de Jesús

Sin títuloAl pic de l’hivern, la ribera del Jordà és plena a seny de pelegrins, escoltant la veu de Joan, que se servia de l’aigua com a símbol de neteja i purificació, i com a inici d’una nova vida.
La gent es batejava, paraula que significa submergir-se sota l’aigua. Aquest cerimonial es va fer molt popular, i el mateix Joan va rebre el sobrenom de Baptista.
La predicació de Joan anunciant la vinguda del Messies posà alerta Jesús, que va voler saber si Joan sabia qui era, o parlava simplement d’un desconegut.
“Mare, vaig a trobar-me amb Joan. Crec que ha arribat la meva hora.”
Jesús anà cap al desert on Joan predicava, amb un grup d’amics, entre els quals hi havia els cosins Jaume d’Alfeu, Simó el Zelota, anomenat així pel seu zel per la Llei de Moisès, i no pas perquè fos del grup revolucionari d’alliberament d’Israel; el seu germà Judes Tadeu, que significa “bon cor”.
Arribant als arenys del riu, sentiren la veu del Baptista. “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li les sendes. Jo us batejo amb aigua; però el qui ve darrera meu us batejarà amb l’Esperit Sant” (Mateu 3,11).
El cel senyalà a Joan el grup de galileus, i la veu del Profeta arrabassà l’atenció de les pedres: “Mireu-lo! És el fill de Déu. He vist l’Esperit davallant del cel com un colom i reposant damunt d’ell. Jo l’he vist i ho garanteixo” (Joan 1,32).
El crit del sant baró sotragà la ribera del riu, i el grup de galileus quedà colpit per l’anunci insospitat.
Jesús, ell tot sol, s’allunyà d’aquells topants, endinsant-se en el desert. Féu vida en una de les coves ullades en els penya-segats, als pendents de la muntanya del Qumram, on s’estaven molts anacoretes, meditant la Llei i els Profetes.
La regió era pedregosa, viver de serps i esbarzers, sense una font ni un bri de verd. Les sargantanes s’oferien a la vista i s’amagaven d’una revolada. Què lluny quedaven els rierols i la verdor de les prades de Galilea!
Aquí Jesús prengué consciència clara de la seva relació particular amb Déu, i, amb quaranta dies de dejuni i penitència, parà el seu esperit per vèncer els riscosos reptes dels propers anys: la temptació d’un messianisme terrenal, com esperaven els israelites.
Retornats a Natzaret, Jaume, Simó Zelota i Judes Tadeu corregueren a casa de Maria, la mare de Jesús, i li contaren, xerrant més que un sac de nous, tot el que havia passat a l’indret del Jordà, de les sorprenents paraules de Joan sobre Jesús.
Els nois estaven esverats i atabalats. Maria els va calmar i els féu seure. Les cosines, la mare de Simó i Judes, i la de Jaume irromperen esparverades al pati. “Què ha estat això, Maria?” “Els vostres fills us ho explicaran… quan puguin”, somrigué.
Maria vessava serenor. No hi havia res de nou per a ella.
Al cap d’unes setmanes, tornà Jesús i entrà a casa. Maria no sabia si abraçar-lo o llançar-se-li als peus, besar-lo o adorar-lo. El fill la va estrènyer contra el seu pit. “Tot bé per casa, mare?” – “Jo, sí. Però tu necessites un bon plat”, li féu pessigant-li les galtes. Llenties, peix fumat, dàtils i pa tendre del dia.
Havent menjat, Jesús va posar les mans de la mare entre les seves. “Vós ja ho sabíeu, i des de bon començament.”-“Sí, fill, des del primer dia.”
Maria tenia la casa tan ben posada que el Fill de Déu, que havia vingut al món a fer tantes coses, s’hi va quedar trenta anys i es reservà només tres per treballar fora.
L’endemà, molt d’hora, mare i fill s’acomiadaren amb una abraçada, al pati familiar, a la llum de les estrelles i sota el son dels moixons de la figuera. “Ens veurem de tant en tant, mare. Els cosins Jaume, Judes i Simó vénen amb mi.”
Jesús obrí el portaló i tirà carrer amunt.
Maria es quedà una estona veient com s’allunyava. Tenia el sentiment que el seu fill començava a ser cosa de tots, que el tornaria a perdre i aquesta vegada no el trobaria al cap de tres dies.
Xavier Moix C.M.F.