La capella del Sant Crist, monument a recuperar i dignificar

Encara que no visc a Sants, tinc sortosament de bons amics que bé podien designar-se espies. Ells m’informen i provoquen la confecció d’articles històrics pel nostre butlletí.

De forma diligent, en Francesc Garcia Roe m’ha informat d’unes obres just al costat de l’avui dissortadament tapiada capella del Sant Crist. Està situada al carrer del Sant Crist, a l’alçada de l’actual número 40, i era coneguda com Sant Cristo de Baix per a diferenciar-la de la parròquia.

Propietat de la parròquia, fou ocupada el 1936 i servia, sembla ser, de magatzem d’un taller o botiga ubicat i amb porta al carrer de Guadiana.

A mitjans de segle XIX el rector Mn. Andreu Casanovas Cantarell al seu manuscrit designat “Monitor” indicava que “nunca se ha dicho Misa”.

Hem de recular l’any 1763, quan en papers custodiats a la parròquia fins a l’any 1936, s’indicava que Jacint Badia donava una peça de terra a favor de l’Administració del Sant Crist perquè construís i establís la Capella del Sant Crist, abans ubicada prop del camí ral. Era la mateixa?

Durant molts anys, abans de la II República, els dies de dijous i divendres sant era exposada la imatge de Jesús clavat a la creu, amb gran abundor de flors i de ciris. En tenien cura la família Vila Servat. També era oberta la diada de Corpus.

Aquesta família també regentava la bodega de La bomba, que estava situada al mateix carrer del Sant Crist cantonada amb l’actual carrer de Gayarre. Una bomba vuitcentista va caure davant de la bodega després d’un bombardeig i fou col·locada a la façana de la bodega. La la nit del 19 de juliol de 1936, per evitar mals de cap, fou llençada a una claveguera veïna. Però això ja és una altra història…

Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador

Conferències al voltant de l’Onze de Setembre

Amb la conferència d’ahir sobre el tema La guerra de successió i l’església catalana, hem tancat el cicle de conferències al voltant de l’onze de setembre que vam iniciar al setembre de 2015 amb la conferència Veritats i mentides de l’Onze de Setembre.  A càrrec de l’historiador Sr. Josep Maria Vilarrúbia-Estrany, totes dues conferències, que són paral·leles i complementàries, ens donen una visió neutre dels fets que van succeir en aquella època, en aquells anys anteriors i posteriors a l’onze de setembre de 1714, del paper de l’església catalana del moment i de com la població de la ciutat de Barcelona de l’època va viure aquell conflicte i la tràgica guerra.

Pot accedir als vídeos amb les gravacions de les dues conferències en els següents enllaços del nostre canal de youtube:

Veritats i mentides de l’Onze de Setembre

La guerra de successió i l’església catalana

Esperem que li agradin!

De la festa dels Reis Mags de l’Orient

Els que em coneixen saben que sóc drapaire cultural. Entre la documentació que guardo sobre Barcelona hi ha una col•lecció de programes de Festa Major. Enguany, però, s’hi aprecia una diferència vers els anteriors: no hi apareix l’Ofici. Segons la màxima autoritat de la ciutat, la decisió es va prendre per no ferir als no catòlics.
No tinc quitxalla, però m’agrada la festa de Reis, especialment contemplar les cavalcades als diferents barris amb nens i nenes que duen llur carta.
També serà prohibida?
L’abril de l’any 1931 el país es convertia en una República. Manuel Azaña, com a cap de govern, va rebre la carta d’un noi. L’oncle del xicot, republicà convençut, li havia advertit que la carta que fins aleshores enviava als Reis Mags, a partir d’ara havia de ser enviada a Azaña.
El polític li va tornar la resposta amb un bitllet de 100 pessetes juntament amb unes paraules que indicaven que per l’any següent la carta havia d’enviar-se de nou a Melcior, Gaspar i Baltasar.
Els anys de la Guerra Civil el dia de Nadal va ser laborable i la canalla «va gaudir” de la Setmana de l’Infant. (1)
Però, què passarà l’any 2016?
Tenim un mes per a meditar-ho.
Una anècdota. L’enyorada amiga Roser Tomàs Morera, que durant anys va custodiar la capella de La Salut, prop del Park Güell, em va transmetre un comentari que havia dictat el seu pare durant els anys de guerra incivil: Com que diumenge no podem anar a missa, tampoc anirem al cinema”.

 

Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador