Vols ser una persona alegre?

 Unes paraules de Mn. AlimbauDóna a cadascú el que és seu, el seu dret: sigues just. No robis, ni et quedis amb coses alienes. Renuncia a la venjança i no siguis rancuniós. Per aquí comença el camí de l’alegria.

Sigues agraït a qui et va fer bé i guarda els seus ensenyaments. Torna bé per mal i supera els favors que vas rebre. Si ets compassiu amb qui pateix i no trigues a ajudar-lo, experimentaràs una sana alegria. Dóna la mà al caigut que necessita ajuda per seguir endavant. Ofereix un rostre amable i somrient amb el que pateix: Si pel seu honor el teu honor exposes… no ets lluny de la veritable alegria.

Si segueixes el camí que Déu t’ha marcat; si intentes escampar alegria al teu voltant; si no menysprees ningú i ajudes tothom; aleshores colliràs alegria.

Si ets suport físic i moral per a l’ancià i el malalt; si ets ric per al pobre; si ets poderós per al desemparat, si portes pau, concòrdia, bondat, amabilitat, ajuda, l’alegria serà present en el teu interior i en el teu exterior.

Si saps suportar per amor les injúries i els mals; si buides del interior l’amor propi exagerat i agut; si converteixes el teu servei en amor a Déu i als homes; aleshores ja ets una persona alegre.

Joan Cassià (Dobrudja,360-Marsella, 430), monjo i escriptor llatí cristià, diu que una de les coses en què es veu la gran diferència i avantatge dels que viuen la vida espiritual, són servents de Déu i tenen la mirada fixa en l’eternitat, és que senten més joia i alegria en la seva ànima quan acaben de plorar els seus pecats que la que senten els mundans a totes les festes i plaers del món.

Josep M. Alimbau i Argila, mossèn i periodista

Anuncis

Curiositat, imaginació i empatia

Fundació Pare Esqué. Article revistaEl fet de fer un regal a algú em serveix de termòmetre per saber si conec la persona a qui es dirigeix el regal. Sempre em pregunto, què és el que més li agrada? Què necessita en aquest moment? Quin moment vital està vivint? Què el fa feliç? No sempre tinc una resposta clara i això generalment em deixa perplexa. Aleshores me n’adono que conec poc la persona, que no estic suficientment atenta, que no em prenc el temps per contemplar amics i familiars o, fins i tot, les persones que em són més properes encara que no m’hi uneixi una profunda amistat, sinó tan sols una relació més o menys cordial.

Fa poc em parlaven de com la curiositat és motor per al coneixement, doncs només el qui és curiós es pregunta el per què de les coses. Fins i tot, es parla de com els nens sobreestimulats perden la capacitat de sorpresa i la curiositat.

Potser també a nivell de relacions humanes estem sobreestimulats, híperconnectats i perdem la capacitat de sorpresa i la curiositat, i necessitem sempre estímuls externs cada vegada més forts, relacions cada vegada més excitants.

Zygmunt Bauman, a la seva obra “Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos” ens parla de les relacions de butxaca, exitoses, agradables i breus; en definitiva, l’encarnació del que és instantani i descartable. Quan una relació comença a ser molesta se la rebutja. Així, a falta de relacions estables i duradores, es busca remei en la quantitat. Per això, en realitat el que es té són connexions.

¿Respon a la curiositat el desig del que és sempre nou i per això mateix ràpidament descartable? Segons la meva manera de veure, no. Crec que és precisament per manca de vertadera curiositat que es busca constantment la novetat. El que em sembla que s’ha produït, en realitat, és una disminució de la capacitat de sorpresa perquè la rapidesa no deixa contemplar l’altre.

Si ens aturem i contemplem les persones que tenim al nostre entorn, si tenim vertadera curiositat per conèixer-les, potser descobrirem que encara tenen capacitat per sorprendre’ns, però a més potser, al mateix temps, es comprengui el perquè d’allò que ens resultava molest en la relació.

La curiositat requereix contemplació. No obstant això, ¿serà suficient la curiositat contemplativa per conèixer l’altre? Em sembla que és el primer pas i és ineludible, però al mateix temps requerirà una altra facultat que també es relaciona amb la intel·ligència: la imaginació. Si el coneixement no avança sense curiositat, tampoc ho fa sense imaginació. Sempre m’ha cridat l’atenció la capacitat imaginativa dels científics que van creure possible coses tan inimaginables com anar a la lluna o internet. Sense un cert grau d’imaginació no hi ha possibilitat de canvi ni d’evolució. No es tracta d’una fantasia desvinculada de la realitat, sinó de portar la realitat el més luny possible.

Per portar una relació el més lluny possible també necessitaré imaginació, sinó aquesta s’estanca i passat poc temps es converteix en descartable. Necessito imaginar com se sent l’altre tenint en compte la seva manera de ser concreta. I dic, imaginar, perquè cada persona és única i irrepetible i, per tant, el seu sentir serà també únic i irrepetible. No es tracta de fantasiar sobre l’altre, sinó que ? com si d’un joc de rol es tractés ? acceptant-lo incondicionalment, posar-me al seu lloc. Aquesta capacitat de posar-se les sabates de l’altre es diu empatia.

Potser la capacitat contemplativa i la imaginació que accepta incondicionalment la realitat de cadascú, siguin una bona ajuda per trobar el millor regal per a cada persona i així poder-la sorprendre.

Gemma Manau, membre de l’Institut de la Pau

Crida en defensa dels valors

mural Grafit dels valorsCom és conegut, l’objectiu fundacional principal de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana és la difusió dels valors cristians en la societat d’avui. Aquest lema ens ha acompanyat en totes les nostres activitats des de que el sant pare Joan Pau II l’oferís com a mandat al Pare Esqué a l’any 1984: forma part de la capçalera de la nostra revista, forma part de tots els resums i explicacions que fem de la fundació, és el motor dinamitzador del Premi Nacional Fundació Pare Esqué, que atorga beques educatives i ajuts socials a nens i nenes d’entre 10 i 16 anys i a entitats infantils-juvenils i de la gent gran i, recentment, ha estat el motiu del mural Grafit dels Valors, que guarneix la persiana de la sala d’actes de la fundació, a Barcelona.

També, com entitat que intenta estar en continua actualització, respectuosa amb tothom i oberta a tothom, hem adaptat una mica el nostre lema per donar cabuda a tothom, ampliant el missatge de la difusió dels valors a la realitat actual de la nostra humanitat. Com sabeu, i jo mateix he repetit moltes vegades, els valors, els bons valors, els valors positius que ajuden i sumen a crear una societat més justa i millor, no són patrimoni d’una única vessant religiosa, sinó que són patrimoni de la humanitat. Els valors bons els trobem al cristianisme, a la religió musulmana, a la budista, a la jueva, a la hindú i a tantes altres. I també els trobem en les societat aconfessionals. I el millor de tot és que es tracta dels mateixos valors: amor, tolerància, respecte, esforç, generositat, solidaritat i tants i tants altres.

Recentment la fundació ha posat en marxa el projecte Grafit dels Valors. Un projecte de caràcter social que implica a diferents entitats i que és una crida a la difusió dels bons valors. La primera pedra d’aquest projecte ha estat el mural Grafit dels Valors. Un mural que en aquests moments està amenaçat per l’Ajuntament de Barcelona, i en concret pel districte de Gràcia. I per això volem fer una crida, perquè ens ajudeu en la defensa dels valors, dels bons valors, i del mural Grafit dels Valors. Dimecres 30 de març a les 11.00 h del matí hem convocat una roda de premsa amb diferents mitjans de comunicació -premsa escrita, ràdio i TV- a fi d’ explicar-los-hi el projecte Grafit dels Valors i també exposar els «pals a les rodes» que l’ajuntament està posant en aquest projecte. Us fem una crida perquè sigueu presents el dimecres a les 10:45 h, quinze minuts abans de les onze, al costat de la persiana que dona al passatge Llavallol i a la plaça de la Sedeta, perquè doneu recolzament presencial en defensa dels valors en la societat d’avui. Us hi esperem!!

Jordi Morillas
Gerent Fundació Pare Esqué
President Obra Cultural Mariana

Santa Eulàlia

Santa Eulàlia

En els primers anys del segle IV, quan Barcelona estava dominada pels romans, en una casa de pagès prop de la ciutat (on ara es situa Sarrià), va nèixer una nena que es diria Eulàlia.
En aquells temps, en tot l’imperi Romà els cristians patien una gran persecució perquè no volien donar culte als déus romans.

Eulàlia, tot i que només tenia dotze anys, va donar testimoni de la seva fe davant el governador Dacià. El governador no va poder fer que la noia deixés de parlar del Déu veritable, que ella estimava. Ella el va renyar pels crims comesos contra els amics del veritable Déu.

No podent Dacià disuadir-la amb amenaces, enfadat, l’envià als suplicis. Manà flagelar-la i turmentar-la i la feu lligar en una creu en forma d’ix. Malgrat tot, Eulàlia, amb el rostre alegre, lloava al Senyor Jesús, que la feia tan valenta. Desesperat, el governador manà als soldats que li cremessin els costats amb tiós encesos. Llavors, Eulàlia, tot pregrant, lliurà l’esperit.
Segons la tradició, va ser martiritzada al carrer Baixada de Santa Eulàlia, on una capelleta fa honor al seu record.

Dacià va manar que el cos de la noia romangués a la creu vigilat per uns guardes fins que fos devorat per les aus. Però, sorprenentment, caigué una neu del cel que cobrí el cos de la nena.
Al cap de tres dies, el cristians, sense que el guardes se n’adonessin, agafaren el cos de l’Eulàlia, l’embolicaren amb un llençol i l’enterraren en un cementiri prop de la ciutat.

Al 1327 les relíquies foren dipositades a la catedral, dins un sepulcre de marbre que encara avui presideix la cripta oberta que hi ha sota l’altar major.

Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora

La caritat dels primers fidels

12 pare esqueQuin contrast, Senyor, entre la raboseria dels fariseus i la senzillesa de cor dels primers deixebles de l’Evangeli. A les injúries sofertes pels apòstols per causa del vostre nom ells mai no responen amb odi i malcontentament. Vos esteu enmig seu i sempre triomfa la caritat quan Vós presidiu una assamblea.
Saben pels profetes que calia que fos sacsejada pels perseguidors la vostra Esglèsia, però en les assemblees canten l’himne de la gratitud i de l’amor. Per això les multituds acudien als apòstols i en ells tothom trobava bona acollença i un amor fraternal.
I no hi havia diferència entre els deixebles de Jesús, tot els era comú. La comunitat de la pregària féu la comunitat dels seus cors i dels seus béns. Eren, oh Jesús, un sol cor i una sola ànima, i no hi havia indigent entre els vostres seguidors. Dipositaven els béns als peus dels apòstols i no hi havia ningú que famegés entre els qui aclamaven el nom de Jesús.
La seva generositat a desprendre’s dels seus béns vos la beneïeu, puix la vostra providència és infinitament més gran que la nostra generositat.
El triomf de la caritat, aquell distintiu que deixàreu a l’Esgl’esia, era palès, de tot arreu venien a ajuntar-se als vostres escollits.
Feu, Senyor, que la mateixa caritat regni en el meu cor: la meva vida serà també el triomf de l’Evangeli enmig del món.

FRASE DESTACADA

La vostra providència és infinitament més gran que la nostra generositat

 

Manuel Esquè I Montseny, CMF

De la festa dels Reis Mags de l’Orient

11 vilarrubiaEls que em coneixen saben que sóc drapaire cultural. Entre la documentació que guardo sobre Barcelona hi ha una col•lecció de programes de Festa Major. Enguany, però, s’hi aprecia una diferència vers els anteriors: no hi apareix l’Ofici. Segons la màxima autoritat de la ciutat, la decisió es va prendre per no ferir als no catòlics.
No tinc quitxalla, però m’agrada la festa de Reis, especialment contemplar les cavalcades als diferents barris amb nens i nenes que duen llur carta.
També serà prohibida?
L’abril de l’any 1931 el país es convertia en una República. Manuel Azaña, com a cap de govern, va rebre la carta d’un noi. L’oncle del xicot, republicà convençut, li havia advertit que la carta que fins aleshores enviava als Reis Mags, a partir d’ara havia de ser enviada a Azaña.
El polític li va tornar la resposta amb un bitllet de 100 pessetes juntament amb unes paraules que indicaven que per l’any següent la carta havia d’enviar-se de nou a Melcior, Gaspar i Baltasar.
Els anys de la Guerra Civil el dia de Nadal va ser laborable i la canalla «va gaudir” de la Setmana de l’Infant. (1)
Però, què passarà l’any 2016?
Tenim un mes per a meditar-ho.
Una anècdota. L’enyorada amiga Roser Tomàs Morera, que durant anys va custodiar la capella de La Salut, prop del Park Güell, em va transmetre un comentari que havia dictat el seu pare durant els anys de guerra incivil: Com que diumenge no podem anar a missa, tampoc anirem al cinema”.

 

Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador

En la crisi del compromís comunitari

10 papa francescAbans de parlar sobre algunes qüestions fonamentals relacionades amb l’acció evangelitzadora, convé recordar breument quin és el context en el qual ens toca de viure i actuar. Avui se sol parlar d’un “excés de diagnòstic” que no sempre va acompanyat de propostes superadores i realment aplicables. Per altra banda, tampoc no ens serviria una mirada purament sociològica, que podria tenir pretensions d’abraçar tota la realitat amb la seva metodologia d’una manera suposadament neutra i asèptica. El que vull oferir va més aviat en la línia d’un discerniment evangèlic. És la mirada del deixeble missioner, que “s’alimenta a la llum i amb la força de l’Esperit Sant”.
No és funció del Papa oferir una análisi detallada i completa sobre la realitat contemporània, però encoratjo totes les comunitats a una “sempre vigilant capacitat d’estudiar els signes del temps”. Es tracta d’una responsabilitat greu, ja que algunes realitats del present, si no són ben resoltes, poden desencadenar processos de deshumanització difícils de corregir més endavant. Cal aclarir allò que pugui ser un fruit del Regne i també allò que atempta contra el projecte de Déu. Això implica no sols reconèixer i interpretar les emocions del bon esperit i del dolent, sinó -i aquí rau l’aspecte decisiu- elegir les del bon esperit i rebutjar les del dolent. Dono per suposades les diverses anàlisis que feriren altres documents del Magisteri universal, com també els que han proposat els episcopats regionals i nacionals. En aquesta exhortació només pretenc detenir-me breument, amb una mirada pastoral, en alguns aspectes de la realitat que poden aturar o afeblir els dinamismes de renovació misionera de l’Església, sigui perquè afecten la crida i la dignitat del Poble de Déu, sigui perquè incideixen també en els subjectes que participen d’una manera més directa en les institucions eclesials i en tasques evangelitzadores.
La humanitat viu en aquest moment un tomb històric, que podem veure en el avenços que es produeixen en diversos camps. Són de lloar les millores que contribueixen al benestar de la gent, com per exemple, en l’àmbit de la salut, de l’educació i de la comunicació. Tanmateix, no podem oblidar que la majoria dels homes i dones del nostre temps viu precàriament el dia a dia, amb conseqüències funestes. Algunes patologies augmenten. La por i la desesperació s’apoderen del cor de nombroses persones, fins en els anomenats països rics. La joia de viure, sovint s’apaga; la falta de respecte i la violència creixen; la desigualtat és cada vegada més patent. Cal lluitar per viure i, freqüentment, per viure amb poca dignitat. Aquest canvi d’època s’ha generat pels enormes salts qualitatius, quantitatius, accelerats i acumulatius que es donen en el desenvolupament científic, en les innovacions tecnològiques i en les seves veloces aplicacions en distints camps de la natura i de la vida. Som en l’era del coneixement i la informació, font de noves formes d’un poder moltes vegades anònim.

 

Sant Pare Francesc

El Sant Evangeli, en llibre de butxaca. Edicions de 1912, 1926 I 2012

9 el sant evangeli-PicasEl pare Ignasi Casanovas i Camprubí fundà el 1913 el Foment de Pietat Catalana per divulgar el llibre catòlic català i contrarestar la campanya d’ateisme que en aquells anys impulsaven elements polítics. El 1926 edità trenta mil exemplars del Sant Evangeli en format de butxaca. El cardenal Francesc Vidal i Barraquer hi escriví el pròleg: “L’Evangeli hauria de ser el primer, en tots els prestatges de les llibreries familiars i en la taula o reclinatori de tota persona pietosa; llibre diví que hauria de portar tothom a la butxaca, com a primer element de vida espiritual”.
També figurava a l’Evangeli de 1926 el pròleg del que fou bisbe de Vic, venerable Josep Torras i Bages, extret de l’edició de “El Sant Evangeli” publicat el 1912 pel Dr. Marti Serra. Escrivia el Dr. Torras i Bages: “Jesús i l’Evangeli són una mateixa cosa. Llegeix i medita amb fe i humilitat, com qui escolta el mateix Déu que et parla”.
Actualment, com és de suposar, aquesta edició està esgotada. Han passat prop de cent anys. Es possible que algunes cases guardin un exemplar. Cal recordar que el 1936 Catalunya sofrí una dura i sagnant persecució religiosa i moltes famílies, acusades de catòliques, van veure com els seus habitatges foren vilment registrats per les patrulles de control del Comité Central de Milícies Antifeixistes i patiren espoliacions de llibres i imatges i usurpacions de béns de diversos valors. També en aquells anys, les famílies cristianes reberen amb amenaces l’ordre d’entregar al comitè roig els llibres que parlessin de Déu. Imatges i llibres arrabassats pels milicians entre plors de les nostres mares van ser cremats a les places dels pobles.
El pare Ignasi Casanovas fou assassinat durant la revolució anarcomarxista del juliol de 1936. Jaume Estruch, de l’Ametlla de Merola, un obrer tèxtil, cristià de gran cultura, intentà salvar els llibres de la seva biblioteca i els amagà a la barraca de la vinya del seu pare, transportats en carretons dissimulats. Però el comitè de Navàs ho descobrí, el detingué, i a la mateixa vinya amb una llauna de gasolina calaren foc als llibres. Jaume Estruch no fou afusellat a la pròpia vinya gràcies a la intervenció del president del comitè de l’Ametlla. Podia haver estat un màrtir del Sant Evangeli.
Amb tristesa recordem que el comitè de Navàs, la nit del 6 d’octubre de 1934, col•laborà en la revolució iniciada per Companys a Barcelona. i assassinaren al senyor rector, mossèn Josep Morta, actualment en vies de beatificació. La revolució fou sufocada a Barcelona la mateixa nit. En les breus hores que durà, els col•laboradors anarcomarxistes cremaren els temples de Navàs, Vilafranca del Penedès, Morell, Mataró i altres. A Astúries, els socialistes es sumaren a la revolució. Allí durà deu dies i foren assassinats 34 eclesiàstics, alguns d’ells, avui beatificats. El senyor bisbe d’Oviedo, Joan Bta. Luis Pérez es trobava malalt a Pola de Gordon. En donar-li la noticia, va perdre la paraula del disgust i morí a Madrid al mes just de la terrible revolució.
Recordem que el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, en la quaresma del 2012 va editar deu mil exemplars en català i deu mil en castellà de l’Evangeli segons Sant Marc, en format de butxaca.

 

Francesc a. Picas, escriptor

II Diumenge d’Advent (7/12/2003)

Avui som invitats a viure l’Advent amb una mirada penetrant. El profeta Baruc demana a Jerusalem dues actituds: alçat, guaita des del cim, aleshores veuràs. Alça’t, surt d’allà on ets, mira amb atenció i veuràs el que sovint no ets capaç de veure perquè només veiem allò que hi ha al davant nostre i aquesta mirada genera petitesa i pobresa a la nostra vida.

A la carta de sant Pau llegim: «Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins el dia de Jesucrist». Déu és en nosaltres, ens estima, ens acompanya, mai no ens deixa sols i Pau, conscient de tot això, ens demana que sapiguem apreciar els valors autèntics, allò que és essencial en la vida cristiana, per poder, així «arribar purs i sense entrebancs el dia de Crist». Sento que aquestes paraules de Pau ens fan entendre la predicació de Joan Baptista: « Obriu una rtua al Senyor, aplaneu-li el camí»; obrim-nos a Déu! «Joan rebé la praula de Déu al desert». Ell no està distret i la paraula li cala fons, de quantes coses, actituds, postures… ens hauriem de desprendre per obrir-nos a Déu? Quina direcció ha de prendre la nostra visa? Hem de caminar cap a la trobada amb el Senyor disposats a acollir-lo tot deixant que aquesta trobada faci nova la nostra vida.

El lloc de Déu és el cor de l’home en una disposició d’acollida i de conversió. En aquests moments de malaltia necessito molt que el meu cor tingui lloc per a Déu, que faci estada, que em parli, que em corregeixi, que m’esperoni…; però jo m’he d’alçar, guaitar des del cim perquè aleshores hi veuré, i podré acollir la Paraula que salva. Preguntem-nos: estem disposats a acollir-lo per salvar-lo?

 

Rosa Deulofeu

Fàtima: un Papa agenollat davant la Verge

 

FatimaEl dia 12 de maig del 2010, a Fátima, agenollat davant la Verge, Benet XVI ens encomanà amb una emotiva oració a cadascú de nosaltres i tot el món i ens va obrir una porta a l’esperança de la mà de Maria: Ella fa fàcil el camí de conversió, de penitència, és a dir, de corregir i reparar allò dolent, i d’oració.

Ens va dir el Papa que “la profecia de Fàtima no es limita al passat”, sinó que la paraula viva de la celestial profetessa del Senyor s’estèn vers el present i l’esdevenidor, al “patiment del passat i del futur”.

Així, en la visió del Papa de blanc (en la tercera part del secret revelat l’any 2000), que travessa una ciutat destruïda en la que hi ha escampats cadàvers i, agenollat, el Sant Pare prega afligit per ells, podem veure el present dels llocs on tristement s’acaba amb tants innocents, o també un futur en que la persecució actual anticristiana de mena ideològica i política es torna cruenta.

Però si alcem la nostra mirada, podem pensar que el Papa de blanc prega també pels cadàvers espirituals, pels morts pel pecat, en la gran ciutat que és el món, o en la ciutat especialment cridada a la santedat que és l’Església.

Prevenint una interpretació simplista, Benet XVI va tocar el viu quan ens va advertir que el més gran atac a l’Esglèsia no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior de l’Esglèsia, del pecat personal dels seus membres. I que hauriem de reprendre el camí de penitència, conversió i perdó, com ens va demanar la Verge.

Tornant a la visió esmentada, aquesta prosegueix relatant-nos que molts membres de l’Esglèsia cauen màrtirs, i com un àngel arrosa amb la seva sang els qui s’apropen a Déu (sang de màrtirs, llavor de cristians).

Ara bé, tampoc podem deixar de pensar en l’altre martiri silenciós: el de tants malalts per als que Benet XVI va tenir, davant el Santíssim, paraules entranyables. El Papa els animà a que, unint els seus dolors als de Crist, que es va fer home per portar amb cadascú de nosaltres el nostre propi patiment, convertís el seu dolor en font de pau i joia espiritual, oferint-ho per la salvació dels seus germans, tal com Jacinta, la nena vident de Fàtima, oferia el seu patir pels pecadors.

Altra mena de martiri seria el dels copejats per la crisi econòmica, els aturats i marginats, respecte als quals el Papa ens exhorta a sentir-nos responsables, com el bon samarità, amb respostes concretes i generoses.

Demanem a la Mare de Déu que ens aconsegueixi del Senyor la fortalesa que cal per a acceptar amb pau el tipus de martiri, la creu, que ens presenti la vida i per a vèncer a força de bé el mal que ens ataqui. Que Ella ens condueixi de la seva mà suau pel camí costarut. Davant la Verge a Fàtima, el Papa ens obre una porta àmplia a la esperança que res ni ningú pot trencar.

 

Xavier Garralda