Llegeix la revista des del teu smartphone, telèfon mòbil, tableta o ordinador

Codi QR revista no. 242

Ara pots també llegir la revista a través del teu telèfon mòbil intel·ligent (o smartphone), tableta o també des del teu ordinador.  Per fer-ho, únicament t’has de connectar a lloc web http://www.issuu.com/fupe.  Si et subscrius, rebràs automàticament notificacions de canvis en el teu correu electrònic.

Aquesta opció està disponible a partir del número 242 de Gener-Febrer de 2012.  Si fas foto del codi QR que apareix en aquest article directament des del teu smartphone o tableta, accediràs directament al número 242 de la revista.

Anuncis

Canvis en el Web, en el Bloc i en l’adreça de correu electrònic de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana

Nous temps i tecnologies requereixen canvis i actualitzacions.  Hem fussionat en un únic espai el Bloc i el Web de la Fundació.  D’aquesta manera tenim tots els continguts units en un únic espai.   Per això, quan indiqueu http://www.FundacioPareEsque.com o bé http://Bloc.FundacioPareEsque.org en el vostre navegador us redigirà a l’espai Bloc/Web de la Fundació.  Aquest espai és totalment obert i participatiu a tots vosaltres.  Podeu afegir comentaris, remetre propostes, contactar amb la Fundació.  I més que anireu rebent.

També us informem que hem reconcentrat en una única adreça de correu electrònic totes les adreces que gestionava la Fundació i l’Obra Cultural Mariana.  La nova adreça electrònica és Fundacio.Pare.Esque@gmail.com.

L’homilia de l’esperança

Algú pensarà que no tinc imaginació, doncs moltes vegades faig referència a l’homilia de Mossen Anton, d’Arbeca.  I és que les seves homilies m’omplen molt, doncs són molt properes i toquen de peus a terra.  Aquest Dissabte va parlar de l’esperança, quelcom que mai no hem de perdre, doncs ens dona força i optimisme per continuar endavant.

Nefrectomia

Us vaig parlar dels amics i del que els hi costa a alguns comunicar i confiar o, si més no, sols verbalitzar les dificultats en les que a tots ens posa la vida.  ¿Us recordeu d’un amic adicte a l’alcohol i que quan tenia dificultats desapareixia i era jo qui a les hores l’havia de trucar i sempre era com si res hagués passat? Bé, doncs últimament la vida l’està posant a prova fent-li recorre camins que fins ara no s’havia plantejat, amb totes les dificultats i en lluita continua de trencar la seva rutina habitual d’observar el seu melic, sense pensar que te altres melics que cuidar i que llançar i encaminar a la lluita de la vida i s’oblida que això no és tasca d’un; sinó una tasca de parella.  El meu amic, i això ho veig sovint, em sembla a mi que no pren consciència de la tasca que representa la  feina de ser pare i moltes coses surten perquè les mares amb tolerància i saber fer tenen una actitud sordina que fan avançar els nostres petits.

Bé, doncs aquest amic que no ha regat prou el seu ronyó en els últims temps, vull dir, que no bevia aigua, si no majoritàriament alcohol i per postres el torrava fumant com un descosit (no oblidem els receptors nicotínics, del sistema simpàtic/parasimpàtic, repartits per tot el cos, i sobre tot en el aparell urogenital), ha aconseguit, castigant el seu cos, coure el seu ronyó i aquesta cocció se li ha mostrat com un tumor renal, que l’ha obligat a haver de ser sotmés a una nefrectomia unilateral del cantó dret (costat del fetge) per guarir la seva patologia, doncs pels tumors de ronyó, ara per ara, el tractament adient és l’exèresi.

El que em preocupa és que aquest ha estat el punt i apart d’un llarg paràgraf que començà amb una llarga malaltia del seu sogre – traspassat fa poc – tot seguit una tumoració cerebral amb la parent més directa del difunt a més d’un conflicte de convivència amb l’altre família del seu pare.  I per acabar-ho d’arreglar embolics a les feines amb intencions de fer-lo fora i a tot això sumar-li una hernia discal que l’impedia fer cap esport, a una persona molt esportista nat.  A tot això afegeix tractar de deixar de fumar, intentar controlar el beure, tancat en ell mateix sense cap mena d’eclecticisme i amb una mínima activitat social.  És clar, amb raó el ronyó li ha petat, doncs quan el cos està cuit per totes bandes i no descarregues és produeix la trencadissa.  Ho fa pel sistema immune o per alguna altra banda com pot ser una tumoració al ronyó.  No oblidem que és l’eina que te el nostre cos per rentar-lo i buidar-li tota la brutícia que porta la sang i aquesta un cop neta la torna al cor.

Espero i desitjo que es recuperi aviat. I que després no es miri tant el melic, i es pogui adonar que a la seva casa te 3 melics més, que són els que ha de mirar abans que rés.  Jo li he dit que comenci a resar; però no em creu.  Es pensa que no ho necessita o pot èsser que se’n ha oblidat de com es fa, i del beneficis que porta fer-ho.  Jo seguiré lluitant per a que ho torni a intentar. Com diuen: Rezar, Comer y Rascar, todo es empezar.  No oblideu que és molt amic meu i que us ho dic jo de tot cor, és una bona persona; però ell no s’ho creu.

Conferència-col·loqui “Any Albéniz – Català universal i la suite espanyola”

El proper  Dimarts 21 d’Abril,  a les 18:30 hores, conferència-col·loqui a càrrec de Ma. Dolors Luis  i Agel, amb el tema Any Albéniz – Català  universal i la suite espanyola.  La conferència i posterior col·loqui tindrà lloc al local de la Fundació Pare Esqué.

Conferència-col·loqui “Lledó, una advocació mariana a Castelló de la Plana”

El proper Dimarts 17 de març,  a les 18: 30 hores (tal com ve anunciat en el no. 213 de la Revista, mes de Març), conferència-col·loqui a càrrec de Josep Ma. Vilarrúbia i Estrany, amb el  tema Lledó, una advocació mariana a Castelló de la Plana.  La conferència i posterior col·loqui tindrà lloc en el local de la Fundació Pare Esqué.

El més llegit de les més de 1.000 visites

Estem contents que el nostre petit bloc hagi superat de llarg les 1.000 visites des de que va nàixer ara fa poc més de 2 mesos.  Aquest cap de setmana ha estat, també, el cap de setmana que més visites ha rebut el bloc.  Gràcies pel teu suport, lectura i seguiment.  T’animem a participar i a comentar qualsevol tema o article.

Pels amants de les estadístiques, i com a curiositat, les tres entrades més visitades a data d’avui són les següents:

L’homilia d’Arbeca i la crisi actual, amb 101 visites.

Del “Manifiesto”, amb 84 visites.

Visita a l’Arxiu Gavín – Valldoreix, amb 66 visites.

Més sobre el Sínode

Després d’haver llegit l’editorial del no. 210 de la nostra Revista, del passat Desembre, “La paraula es va fer Home” m’he sentit encuriosit d’aprofundir una mica en les conclusions que es varen prendre en el passat Sínode dels Bisbes a Roma.

 

He tingut  a les meves mans, alguns dels documents que es varen posar damunt la taula, i m’ha cridat molt l’atenció, allò que en diríem la lletra menuda. Ací en va una mostra.

 

Sí, i sí mil vegades, la Paraula es va fer Home i Jesucrist és la Paraula, i a més habita entre nosaltres. Aquest és un dels grans axiomes i principi fonamental de la nostra Fe.

 

Però, vet aquí, que als meus anys, en que cada vegada més em costa visionar la meva canositat, ja fa temps que veig amb tristesa i amb un deix d’amargor, tota aquesta onada expansiva de laicitat i descreença.

 

Al meu entendre, l’Església no s’ha posat al dia en engrescar  a la participació dels fidels, mentre tant, les esglésies es van buidant dia rere dia.  Moltes vegades l’Eucaristia, sembla més aviat una commemoració o representació, que no pas un ver Sacrifici; molt sovint es nota que el celebrant té molta pressa i ens quedem sense homilia. Els cants, si n’hi ha, a vegades són tristos i poc profunds, i es tira mà del CD o DVD per suplir una manca de preparació de la Missa.

 

A voltes, es nota a simple vista que el sacerdot no s’ha preparat gens ni mica l’homilia, que va improvisant  les paraules,  a mesura que va rellegint les lectures de torn.  Jo necessito una bona homilia, necessito aquest “aliment” a cada missa.

 

Aquestes opinions no només són meves, sinó que responen a una manera de sentir d’un petit col·lectiu de persones amb qui tinc força contacte. Penso que per la gent amb una certa formació religiosa,  no caldria abundar amb tants  de comentaris en el “Què”, sinó ja en el  “Com”.

 

  • Com traspassar els principis evangèlics amb alegria, a la vida de cada dia.
  • Com viure i sentir més intensament la nostra fe.
  • Com vibrar amb força al so de la Paraula.
  • Com superar cada dia, els entrebancs que ens significa conviure amb el nostre entorn.
  • Com ser millors dia rere dia i ajudar als altres.
  • Com viure l’Evangeli amb plenitud.
  • Com, com, com  i com.  Aquest és el nostre problema de molts cristians, que se’ns insisteix molt en la teoria, però poques vegades se’ns diu i alliçona com posar-ho a la pràctica.

I torno al principi: es va dir en el Sínode, segons font de L’Osservatorte Romano, que la Casa de la Paraula és l’Església, i que ja Sant Pau deia que ”la fe neix de la predicació“. Insisteix el document sinodal que l’apogeu de la predicació està en l’homilia, que per molts cristians, és el moment culminant  de l’encontre amb la Paraula de Déu. Diu que el sacerdot hauria de transformar-se en profeta, amb un llenguatge nítid, incisiu i substancial; però que s’ha d‘actualitzar segons els temps, fent germinar en el cor dels fidels la pregunta per a la conversió i el compromís vital: ¿Què hem de fer? ¿Com ho hem de fer? ¿Com dur-ho a la pràctica?

 

Precisament allò, que de tant de temps a mi m’inquietava -com, com, i com- ara ho veig  compendiat i reflectit en unes conclusions sinodals, que avalen la meva  opinió.  No només els sacerdots són els beneficiaris de la paraula “vocació”. També els laics hem sentit la vocació, pel matrimoni, per la medicina, per l’abogacía, l’infermeria, el celibat i mil i una professions lliberals. Molts, hem viscut aquesta vocació amb autèntica plenitud  i esperit de servei,  aportant grans dosis de felicitat a la nostra vida  i també al nostre entorn.

 

Temps enrera, deia en un escrit meu “Elogi del Sacerdoci” que la tasca essencial i inexcusable del sacerdot és evangelitzar i anunciar sense treva el Regne de Déu per tot arreu, i penso que els que també som Església, podem demanar-li al sacerdot l’acompliment d’això.  Penso que només visquent  amb plenitud la seva vocació, el sacerdot seguirà amb fidelitat el Crist.

 

Necessitem moltes vegades sentir-nos sotragats  i estimulats en les nostres conviccions per prendre nova i més forta embranzida  I aquesta Paraula  bolcada en l’homilia, ben preparada,  sentida, argumentada i, encara millor, escoltada, ens hi pot ajudar i molt.