Fa unes setmanes, s’inicià a la capital de l’Estat, un moviment plasmat en forma de “Manifiesto en defensa de la Lengua Castellana”. Afirmen els seus promotors, que la llengua castellana, cada vegada està més en desús, al llarg i ample del nostre planeta. He de creure, que deuen tenir una constància certa d’aquestes dades, la qual cosa justifica plenament aquesta iniciativa.
Iniciativa, que no només trobo justificada, sinó plenament legítima i assenyada, tenint en compte que només parlen el castellà al voltant d’uns cinc cents ( 500 ) milions de persones, gairebé el 8,5 % de la població mundial . Estic convençut, que arribats a aquesta situació tan preocupant, es molt aconsellable, prendre unes mesures, que promoguin l’ús social de la llengua i preservar-la així d’una davallada irremediable.
Oh, si , aquest “Manifiesto “ em tranquil·litza molt, doncs aquests auto anomenats intel·lectuals, que han endegat aquest moviment, sembla que ho fan tot, en un sentit merament constructiu i positiu , es a dir, sense excloure a ningú, ni imposar res, ni prohibir tampoc res, fins i tot han parlat de promoure un bilingüisme real ; si això fos així, de la qual cosa ens hauríem de congratular, seria una postura innovadora important, doncs resultaria que d’una vegada per totes, les altres llengües de l’Estat, podrien seguir treballant en el mateix sentit que la castellana, sense cap por ja, a futures imposicions, ni prohibicions; passaríem a ésser considerats com a conciutadans, i no ja súbdits.
Se suposa que amb aquest “Manifiesto “, quedaria eradicada per sempre, la por a qualsevol acció de força , sempre en sentit oest cap al est – mai, això si en direcció contrària – les ànsies de convertir Catalunya mitjançant la conquesta, en Castilla la Nueva com era ja la pretensió de Pere el Cruel de Castella, s’haurien acabat.
Sens dubte, estic segur que aquests intel·lectuals, condemnarien tota actitud, per part de qualsevol Conde- Duque de torn, que no estès inclosa en el “Manifiesto “. Uf , sembla que podem respirar tranquils .?
La por, a un altre “Decreto de Nueva Planta“ que incrementés encara més, les nostres limitacions, quan encara no s’ha derogat el de 1716, sembla que amb aquest “Manifiesto”, ja no l’hauríem de tenir. Penso de tota manera, que no els hi seria tan difícil, trobar un vulgar Felip 5è, disposat encara a usar velles formes, en un suposat estat de necessitat i d’alerta màxima, davant el risc de “ trencament de l’Estat “.
Vaig llegir fa un temps, no recordo massa on, que la saga dels Espartero s’havia també extingit plenament, la qual cosa suposaria potser una despesa de temps en escreix, organitzar un “casting“ amb tots els ets i uts, fins a trobar el seu clon perfecte i idoni, amb garanties suficients d’efectivitat, en assolir els mateixos objectius. Sembla, que també aquesta por, la podríem allunyar una mica.
Encara viu gent al nostre entorn, i jo mateix, que tenim molt present, els nombrosos decrets tan de l’autoritat militar i no civil (general Franco ), com eclesiàstica, prohibint el català els primers i recomanant l’ús del castellà els segons (bisbe Díaz de Gomara). Tot això que cito està documentat a l’ historia, i acreditat a les hemeroteques .
Amb aitals premisses, es pot pensar que aquest “Manifiesto“ legitima a Catalunya i als catalans a protegir, fomentar, ajudar, i per damunt de tot, donar a conèixer la nostra llengua, a estimar-la i que sigui també estimada i emprada.
Malgrat que som plenament bilingües, de tal manera que molts i molts de nosaltres, vàrem aprendre a llegir i escriure en castellà, la meva primera llengua i la més important es el Català, i en podem parlar d’altres també, si cal.
En aquesta llengua, vaig sentir per primer cop, la dolcesa de la veu de la meva mare, en català vaig entregar-me a la meva esposa en la prova d’amor més pur; en aquesta llengua, és com millor interioritzo el diàleg obert i la meva pregaria al meu Creador, i no puc, ni tampoc vull canviar.
En català volgué acaronar per primera vegada, les dolces galtetes de la meva filla, i encara he aconseguit iniciar en aquesta parla , a les meves precioses netes.
Però si, encara em queda una motivació més gran, des del meu gran respecte, per les altres llengües siguin d’on siguin, a cap d’elles s’ha d’excloure, accepto el repte que suposa treballar per la difusió de la meva, llegir molt preferentment en català, i per damunt de tot poder-ne gaudir plenament. Hi ha estudis fets, que quan una llengua està per sota del 1 % d’us mundial corre un greu perill d’extinció. Cal remarcar aquí, que la empresa editorial en castellà més gran del mon, es a Catalunya ; serà per això, que dels 25 llibres més llegits a casa nostra, no ni figuri cap en català, com a data ben significativa. Realment , això ens hauria de moure a tots, a una profunda reflexió.
El català és emprat ja per un 1 per 1000, de la població mundial, això ens pot donar una idea de com estem. Trobo inclús comprensible, en una prova de magnanimitat que els honora, que fins i tot alguns catalans s’adhereixin al ”Manifiesto”, jo puc afirmar–ho tinc ben meditat i decidit – que no ho faré pas. No crec que des de la UCI estant, pugui ajudar massa, a aquell que pateix un lleu maldecap.
Invito des de aquesta humil tribuna, a emetre també el nostre “ Manifest “, ni que sigui tàcitament, a treballar sense defallença ni desgana, amb vertader afany per llegar a les generacions futures, tota la il·lusió que hem heretat dels nostres ancestres, així com la consciència del valor d’allò que els hi hem de transmetre: la nostra parla en català.
És per això que amb tanta feina per fer, mai no he tingut la temptació d’anar-me’n nord enllà, ni terra ençà i no he de marxar mai del meu país, car –com diu el poeta – estimo amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra , bruta, trista i dissortada Pàtria
