Canvis i valors

El cristianisme no ha canviat.  El que ha canviat som nosaltres.”.  Aquestes paraules les pronunciava Mn. Anton, anterior rector de la parròquia de Sant Jaume d’Arbeca, en la seva homilia de l’eucaristia de Diumenge en aquesta mateixa vil·la.  Les he escollit perquè precisament, mentre donava composició a aquestes ratlles, ell just les ha resumit en aquestes dues frases:  “El cristianisme no ha canviat.  El que ha canviat som nosaltres.”.

Efectivament, el fet de ser cristià no ha canviat.  D’igual manera que no ha canviat els noms dels colors, ni les sumes aritmètiques, ni el nom dels arbres, ni tantes i tantes coses.  Però en canvi si tenim la sensació de que el fet de ser cristià hagi canviat.  Però no.  Ser cristià continua significant seguir els manaments de Crist i aquests manaments no han canviat. Continuen essent els mateixos també. Aleshores, què ha canviat?  Doncs hem canviat nosaltres mateixos, el nostre entorn, la societat, la manera d’entendre els valors, la manera de fer complir aquests valors i també els mateixos valors.  D’aquests aspectes he escrit anteriorment i segurament em repeteixo.  Però tot i així, hem d’insistir en aquest fet.

Efectivament, la societat avança.  Que avanci no vol dir únicament que millori, simplement vol dir que es mou, que és dinàmica, muta, canvia, com canvien les modes i els gustos, a vegades a millor i a vegades a pitjor.  Els valors són els mateixos, no canvien; però canvia la forma com els interpretem o simplement els oblidem o els deixem de banda.  Oblidem el significat de la solidaritat; oblidem la transmissió de la bona educació; exigim molts els nostres drets i oblidem els nostres deures; oblidem que a l’endemà, tot i que no hi serem, sí hi seran els nostres fills/es; oblidem, en definitiva, estimar-nos els uns als altres.

En aquest nou curs que comença, encara dins de l’any de la Fe, fem-nos el propósit de no oblidar.  Fem-nos el propòsit de recordar. Fem-nos el propòsit d’ensenyar, de transmetre el missatge de la Fe, el missatge de Crist, el missatge dels bons valors, el missatge de l’estimació.  Però no ho fem a sang i foc com erròniament es va fer en temps passats.  Fem-ho amb l’exemple, amb el somriure exterior i amb el somriure interior, des de l’interior del nostre cor, en petites i també en grans coses.  No tinguem por, no tinguem vergonya, no caiguem en el desànim.  Siguem valents, siguem un xic agoserats, siguem proactius, animem al nostre entorn, animem la vida dels altres, tants com poguem.  Entre tots, ho aconseguirem!

Afectuosament,

Jordi Morillas
President de l’Obra Cultural Mariana

L’homilia de l’esperança

Algú pensarà que no tinc imaginació, doncs moltes vegades faig referència a l’homilia de Mossen Anton, d’Arbeca.  I és que les seves homilies m’omplen molt, doncs són molt properes i toquen de peus a terra.  Aquest Dissabte va parlar de l’esperança, quelcom que mai no hem de perdre, doncs ens dona força i optimisme per continuar endavant.

L’homilia d’Arbeca i la crisi actual

Avui hem cel·lebrat misa a Arbeca i hem coincidit amb la cel·lebració dels 100 anys d’una veïna, la Concepció.  En mosén Anton explicava que hi ha tres grans raons per viure i cel·lebrar la vida:

1. La mateixa vida

2. Poder estimar a altres

3. Poder ser estimats

Finalitzava indicant que, com deia Sant Pau, sempre ens hem de mostrar alegres.  I és un SEMPRE, sense excepcions.  Reflexionem molt sobre aquest missatge.  Sobretot ara, en temps de crisi.

A %d bloguers els agrada això: