La resurrecció del Senyor

La resurrecció del SenyorFou un capvespre molt dens de tenebres el dissabte sant, però Vós, Senyor, després d’aquella posta resplendireu per sempre més enmig del món. Un àngel de Déu, en l’entreclaror del sepulcre, brilla tot resplendent i fa albirar una joiosa esperança en el cor de les santes dones. Però elles no se’n sabien avenir, i dubtaven, de tanta llum que tenien davant seu.

Costarà fer brollar un Al·leluia triomfal i jubilós: en aquella matinada de la resurrecció. Qui cerqueu, dones de Jerusalem? Jesús que crucificaren no està entre els morts, sinó que ha ressuscitat. L’Al·leluia només és corejat encara al cel, on totes les jerarquies victoregen ja el seu Rei i Senyor. Hi ha tot un trasbals jubilós enmig dels deixebles, dubten de tanta joia que els proporcionarà el Sentor amb el seu retorn de les regions de la mort.

Jesús omplí primer de joia i de gaubança inefable la seva Mare, Maria, que tanta part havia tingut amb ell en l’obra redemptora del món. Després, l’amable Salvador recorrerà molts camins de la ciutat santa: eixorivint amb la seva presència tots els seus deixebles. Aparegué la Magdalena, que no veia mai esgotades les seves llàgrimes de penitència. Els deixebles d’Emmaús, que ja pel camí començaven a pressentir la presència del bon Jesús.

Pere rebrà la visita del Senyor com a cap de l’Església naixent. L’Al·leluia creix com un oneig triomfal, una delectança divina omple el cor de tots els qui creuen en el Senyor. Es possible, oh, Déu, que els jueus continuïn tan encegats i enterbolits encara: i en la seva rancúnia vulguin negar l’evidència de la veritat i tapar-la amb diners?

Jo crec, Jesús, que com abans vencéreu el pecat amb la passió sacratíssima, ara heu vençut la mort amb la vostra resurrecció triomfal i gloriosa. Al·leluia.

Pare Manuel Esqué I Montseny, CMF

Anuncis

Ante Él sólo me inclinaré

Cierro los ojos,
pienso, medito y oro,
desde lo alto me contempla un ser,
sencillo y hermoso.

Su mano me dio la vida,
su piedad me consuela,
su misericordia me perdona.

Su vida por mí entregó,
qué puedo hacer yo,
devolverle con mi amor,
un poquito del que Él derramó.

Ante Él me inclinaré,
Él es la verdad,
libre no dejaré de ser,
Él es pura libertad.

Su sangre esparció,
para que a mí viniera su luz,
así me redimió
su sacrificio en la cruz.
Él es el camino.
Él es la verdad.
Él es mi vida.
Cristo es mi libertad.

 

antonio Ruiz Alabarce, col•laborador

El precursor de Jesús

Sin títuloAl pic de l’hivern, la ribera del Jordà és plena a seny de pelegrins, escoltant la veu de Joan, que se servia de l’aigua com a símbol de neteja i purificació, i com a inici d’una nova vida.
La gent es batejava, paraula que significa submergir-se sota l’aigua. Aquest cerimonial es va fer molt popular, i el mateix Joan va rebre el sobrenom de Baptista.
La predicació de Joan anunciant la vinguda del Messies posà alerta Jesús, que va voler saber si Joan sabia qui era, o parlava simplement d’un desconegut.
“Mare, vaig a trobar-me amb Joan. Crec que ha arribat la meva hora.”
Jesús anà cap al desert on Joan predicava, amb un grup d’amics, entre els quals hi havia els cosins Jaume d’Alfeu, Simó el Zelota, anomenat així pel seu zel per la Llei de Moisès, i no pas perquè fos del grup revolucionari d’alliberament d’Israel; el seu germà Judes Tadeu, que significa “bon cor”.
Arribant als arenys del riu, sentiren la veu del Baptista. “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li les sendes. Jo us batejo amb aigua; però el qui ve darrera meu us batejarà amb l’Esperit Sant” (Mateu 3,11).
El cel senyalà a Joan el grup de galileus, i la veu del Profeta arrabassà l’atenció de les pedres: “Mireu-lo! És el fill de Déu. He vist l’Esperit davallant del cel com un colom i reposant damunt d’ell. Jo l’he vist i ho garanteixo” (Joan 1,32).
El crit del sant baró sotragà la ribera del riu, i el grup de galileus quedà colpit per l’anunci insospitat.
Jesús, ell tot sol, s’allunyà d’aquells topants, endinsant-se en el desert. Féu vida en una de les coves ullades en els penya-segats, als pendents de la muntanya del Qumram, on s’estaven molts anacoretes, meditant la Llei i els Profetes.
La regió era pedregosa, viver de serps i esbarzers, sense una font ni un bri de verd. Les sargantanes s’oferien a la vista i s’amagaven d’una revolada. Què lluny quedaven els rierols i la verdor de les prades de Galilea!
Aquí Jesús prengué consciència clara de la seva relació particular amb Déu, i, amb quaranta dies de dejuni i penitència, parà el seu esperit per vèncer els riscosos reptes dels propers anys: la temptació d’un messianisme terrenal, com esperaven els israelites.
Retornats a Natzaret, Jaume, Simó Zelota i Judes Tadeu corregueren a casa de Maria, la mare de Jesús, i li contaren, xerrant més que un sac de nous, tot el que havia passat a l’indret del Jordà, de les sorprenents paraules de Joan sobre Jesús.
Els nois estaven esverats i atabalats. Maria els va calmar i els féu seure. Les cosines, la mare de Simó i Judes, i la de Jaume irromperen esparverades al pati. “Què ha estat això, Maria?” “Els vostres fills us ho explicaran… quan puguin”, somrigué.
Maria vessava serenor. No hi havia res de nou per a ella.
Al cap d’unes setmanes, tornà Jesús i entrà a casa. Maria no sabia si abraçar-lo o llançar-se-li als peus, besar-lo o adorar-lo. El fill la va estrènyer contra el seu pit. “Tot bé per casa, mare?” – “Jo, sí. Però tu necessites un bon plat”, li féu pessigant-li les galtes. Llenties, peix fumat, dàtils i pa tendre del dia.
Havent menjat, Jesús va posar les mans de la mare entre les seves. “Vós ja ho sabíeu, i des de bon començament.”-“Sí, fill, des del primer dia.”
Maria tenia la casa tan ben posada que el Fill de Déu, que havia vingut al món a fer tantes coses, s’hi va quedar trenta anys i es reservà només tres per treballar fora.
L’endemà, molt d’hora, mare i fill s’acomiadaren amb una abraçada, al pati familiar, a la llum de les estrelles i sota el son dels moixons de la figuera. “Ens veurem de tant en tant, mare. Els cosins Jaume, Judes i Simó vénen amb mi.”
Jesús obrí el portaló i tirà carrer amunt.
Maria es quedà una estona veient com s’allunyava. Tenia el sentiment que el seu fill començava a ser cosa de tots, que el tornaria a perdre i aquesta vegada no el trobaria al cap de tres dies.
Xavier Moix C.M.F.

L’homilia de l’esperança

Algú pensarà que no tinc imaginació, doncs moltes vegades faig referència a l’homilia de Mossen Anton, d’Arbeca.  I és que les seves homilies m’omplen molt, doncs són molt properes i toquen de peus a terra.  Aquest Dissabte va parlar de l’esperança, quelcom que mai no hem de perdre, doncs ens dona força i optimisme per continuar endavant.

L’homilia d’Arbeca i la crisi actual

Avui hem cel·lebrat misa a Arbeca i hem coincidit amb la cel·lebració dels 100 anys d’una veïna, la Concepció.  En mosén Anton explicava que hi ha tres grans raons per viure i cel·lebrar la vida:

1. La mateixa vida

2. Poder estimar a altres

3. Poder ser estimats

Finalitzava indicant que, com deia Sant Pau, sempre ens hem de mostrar alegres.  I és un SEMPRE, sense excepcions.  Reflexionem molt sobre aquest missatge.  Sobretot ara, en temps de crisi.