Pelegrinatge a Lourdes 2017

Pelegrinatge a LourdesEl període d’inscripció pel pelegrinatge al Santuari de la Nostra Senyora de Lourdes, a Lourdes, França, ja està obert. El proper pelegrinatge es durà a terme de divendres 7 a dilluns 10 de juliol de 2017 i el període d’inscripció ja està obert.

En aquest enllaç a la pàgina del pelegrinatge trobareu més informació i forma de fer la inscripció.

Anuncis

Un nen de deu anys explica l’existència de Déu

Explicació sobre existència de DéuEn aquest vídeo, Luis Antonio, un nen mexicà d’uns déu anys, reflexiona sobre l’existència de Déu d’una forma molt didàctica i carinyosa.

El vídeo comença amb un acudit local, curtet, i després ve la seva explicació i reflexió sobre Déu.

Premeu aquí per veure el vídeo.

La capella del Sant Crist, monument a recuperar i dignificar

La capella del Sant Crist, monument a recuperar i dignificarEncara que no visc a Sants, tinc sortosament de bons amics que bé podien designar-se espies. Ells m’informen i provoquen la confecció d’articles històrics pel nostre butlletí.

De forma diligent, en Francesc Garcia Roe m’ha informat d’unes obres just al costat de l’avui dissortadament tapiada capella del Sant Crist. Està situada al carrer del Sant Crist, a l’alçada de l’actual número 40, i era coneguda com Sant Cristo de Baix per a diferenciar-la de la parròquia.

Propietat de la parròquia, fou ocupada el 1936 i servia, sembla ser, de magatzem d’un taller o botiga ubicat i amb porta al carrer de Guadiana.

A mitjans de segle XIX el rector Mn. Andreu Casanovas Cantarell al seu manuscrit designat “Monitor” indicava que “nunca se ha dicho Misa”.

Hem de recular l’any 1763, quan en papers custodiats a la parròquia fins a l’any 1936, s’indicava que Jacint Badia donava una peça de terra a favor de l’Administració del Sant Crist perquè construís i establís la Capella del Sant Crist, abans ubicada prop del camí ral. Era la mateixa?

Durant molts anys, abans de la II República, els dies de dijous i divendres sant era exposada la imatge de Jesús clavat a la creu, amb gran abundor de flors i de ciris. En tenien cura la família Vila Servat. També era oberta la diada de Corpus.

Aquesta família també regentava la bodega de La bomba, que estava situada al mateix carrer del Sant Crist cantonada amb l’actual carrer de Gayarre. Una bomba vuitcentista va caure davant de la bodega després d’un bombardeig i fou col·locada a la façana de la bodega. La la nit del 19 de juliol de 1936, per evitar mals de cap, fou llençada a una claveguera veïna. Però això ja és una altra història…

Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador

Homenatge al beat Anselmo Polanco, bisbe de Terol

Homenatge al beat Anselmo Polanco, bisbe de TerolEl beat Fra Anselmo Polanco, bisbe de Terol, va ser assassinat el 7 de febrer de 1939 a les afores de Pont de Molins (Empordà) per les tropes que comandava Líster, coronel de l’exèrcit republicà, abans de passar vençudes a França.

En plena guerra, el desembre de 1937, en entrar l’exèrcit republicà a Terol, detingueren el senyor bisbe que estava acompanyat de diverses famílies refugiades als baixos de la Catedral, per salvaguardar-se de les bombes. Un brutal soldat arrencà el pectoral del senyor bisbe, amb greus insults a la creu. A Fra Polanco el van portar presoner a València, després a Barcelona i finalment, el portaren detingut a l’Empordà, camí de França.

En perdre la guerra, Líster com Companys, marxaren vençuts a França. Prèviament Líster cometé un gran crim. Assassinaren el bisbe Polanco i intentaren cremar el seu cos. També assassinaren el seu vicari general mossèn Felipe Ripoll, uns oficials i quaranta–tres soldats presoners de guerra. Una infàmia contra els drets humans

Acabada la guerra, les despulles del senyor bisbe van ser portades a Terol, on li han erigit un magnífic monument. Els soldats assassinats van ser enterrats al cementiri de Terrades.

El Cos d’Enginyers de l’Exèrcit Espanyol construí un monument al bisbe Polanco, al mateix lloc on va ser assassinat. Dissenyat amb pedra ferrenya i adossat a la muntanya, el monument ha estat profanat diverses vegades amb pintades insultants. pels que odien la veritat històrica. Fins trencaren la creu de pedra que presidia el monument.

Hispania Martyr cada any, el 7 de febrer, organitza una trobada d’amics de Fra Polanco. Es recorda el vicari general i els pobres soldats occits, i es prega  pels màrtirs de la nostra terra. En primer lloc, pels quatre bisbes assassinats a Catalunya; el de Barcelona, el de Lleida, el bisbe auxiliar de Tarragona i el de Segorbe. També es prega pels 186 sacerdots màrtirs de la diòcesi de Girona i per la seva beatificació. Per tots els sacerdots, religiosos, religioses, pares de família, senyores i joventut cristiana, màrtirs de la fe. A curta distància del monument es troba el Santuari de Nostra Senyora de la Salut, de Terrades. santuari que es salvà providencialment de ser destruït al final de la persecució religiosa. L’exèrcit republicà utilitzava els temples de l’Alt Empordà, tots profanats, per magatzem de material de guerra procedent del port de Marsella. remès per Rússia. L’exèrcit republicà, abans de marxar a França, va fer explotar el material dipositat al castell de Figueres, causant una gran destrossa a la ciutat. També feren explotar el material dipositat a l’església de Llers, que provocà ferits i la destrucció quasi total de Llers. Igualment feren explotar el material dipositat a un magatzems d’Agullana, causant grans estropells. Finalment, intentaren fer explotar el material de guerra dipositat al Santuari de Nostra Senyora de la Salut. Estengueren una metxa fins a uns metres a fora de la porta de la plaça i l’encengueren. Un soldat anònim s’ho mirava d’amagat. En marxar les tropes de Líster corregué immediatament a apagar la metxa i salvà el santuari de la ruïna.

Avui, cantem amb fe a Maria, reina dels màrtirs:

Un bell Santuari

s’alça a l’Empordà

si voleu pujar-hi

donem-nos la mà.

Salut us demana

el poble fidel

i fent la sardana

guieu-nos al cel.

Feu que Catalunya

retorni a Déu

si de Crist s’allunya

Catalunya adéu.

Ave, Ave, Maria.

 

Francesc A. Picas, escriptor

La caritat dels primers fidels

12 pare esqueQuin contrast, Senyor, entre la raboseria dels fariseus i la senzillesa de cor dels primers deixebles de l’Evangeli. A les injúries sofertes pels apòstols per causa del vostre nom ells mai no responen amb odi i malcontentament. Vos esteu enmig seu i sempre triomfa la caritat quan Vós presidiu una assamblea.
Saben pels profetes que calia que fos sacsejada pels perseguidors la vostra Esglèsia, però en les assemblees canten l’himne de la gratitud i de l’amor. Per això les multituds acudien als apòstols i en ells tothom trobava bona acollença i un amor fraternal.
I no hi havia diferència entre els deixebles de Jesús, tot els era comú. La comunitat de la pregària féu la comunitat dels seus cors i dels seus béns. Eren, oh Jesús, un sol cor i una sola ànima, i no hi havia indigent entre els vostres seguidors. Dipositaven els béns als peus dels apòstols i no hi havia ningú que famegés entre els qui aclamaven el nom de Jesús.
La seva generositat a desprendre’s dels seus béns vos la beneïeu, puix la vostra providència és infinitament més gran que la nostra generositat.
El triomf de la caritat, aquell distintiu que deixàreu a l’Esgl’esia, era palès, de tot arreu venien a ajuntar-se als vostres escollits.
Feu, Senyor, que la mateixa caritat regni en el meu cor: la meva vida serà també el triomf de l’Evangeli enmig del món.

FRASE DESTACADA

La vostra providència és infinitament més gran que la nostra generositat

 

Manuel Esquè I Montseny, CMF

Fàtima: un Papa agenollat davant la Verge

 

FatimaEl dia 12 de maig del 2010, a Fátima, agenollat davant la Verge, Benet XVI ens encomanà amb una emotiva oració a cadascú de nosaltres i tot el món i ens va obrir una porta a l’esperança de la mà de Maria: Ella fa fàcil el camí de conversió, de penitència, és a dir, de corregir i reparar allò dolent, i d’oració.

Ens va dir el Papa que “la profecia de Fàtima no es limita al passat”, sinó que la paraula viva de la celestial profetessa del Senyor s’estèn vers el present i l’esdevenidor, al “patiment del passat i del futur”.

Així, en la visió del Papa de blanc (en la tercera part del secret revelat l’any 2000), que travessa una ciutat destruïda en la que hi ha escampats cadàvers i, agenollat, el Sant Pare prega afligit per ells, podem veure el present dels llocs on tristement s’acaba amb tants innocents, o també un futur en que la persecució actual anticristiana de mena ideològica i política es torna cruenta.

Però si alcem la nostra mirada, podem pensar que el Papa de blanc prega també pels cadàvers espirituals, pels morts pel pecat, en la gran ciutat que és el món, o en la ciutat especialment cridada a la santedat que és l’Església.

Prevenint una interpretació simplista, Benet XVI va tocar el viu quan ens va advertir que el més gran atac a l’Esglèsia no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior de l’Esglèsia, del pecat personal dels seus membres. I que hauriem de reprendre el camí de penitència, conversió i perdó, com ens va demanar la Verge.

Tornant a la visió esmentada, aquesta prosegueix relatant-nos que molts membres de l’Esglèsia cauen màrtirs, i com un àngel arrosa amb la seva sang els qui s’apropen a Déu (sang de màrtirs, llavor de cristians).

Ara bé, tampoc podem deixar de pensar en l’altre martiri silenciós: el de tants malalts per als que Benet XVI va tenir, davant el Santíssim, paraules entranyables. El Papa els animà a que, unint els seus dolors als de Crist, que es va fer home per portar amb cadascú de nosaltres el nostre propi patiment, convertís el seu dolor en font de pau i joia espiritual, oferint-ho per la salvació dels seus germans, tal com Jacinta, la nena vident de Fàtima, oferia el seu patir pels pecadors.

Altra mena de martiri seria el dels copejats per la crisi econòmica, els aturats i marginats, respecte als quals el Papa ens exhorta a sentir-nos responsables, com el bon samarità, amb respostes concretes i generoses.

Demanem a la Mare de Déu que ens aconsegueixi del Senyor la fortalesa que cal per a acceptar amb pau el tipus de martiri, la creu, que ens presenti la vida i per a vèncer a força de bé el mal que ens ataqui. Que Ella ens condueixi de la seva mà suau pel camí costarut. Davant la Verge a Fàtima, el Papa ens obre una porta àmplia a la esperança que res ni ningú pot trencar.

 

Xavier Garralda

Missa in memoriam de Pedro Gordillo Parra

Pedro GordilloEns dol comunicar el traspàs del nostre amic, simpatitzant i patró fundador de la Fundació Pare Esqué, el Sr. Pedro Gordillo Parra, el proppassat dia de Reis, el 6 de gener.

Els qui hem tingut la sort de conèixe’l el recordarem sempre com la persona afable que era, encantadora, que sabia escoltar i amb qui donava gust parlar. En nom de tota la comunitat de l’Obra Cultural Mariana i de la Fundació Pare Esqué, enviem el més sincer condol a la seva esposa, Sra. Pepita Bel, i als seus fills, nets, família i amics. Què Déu el beneeixi i el tingui al cel!

El proper diumenge 31 de gener, a les 18:30 h, celebrarem una missa en el seu record en la sala d’actes de la fundació. La missa serà retransmesa pel canal de TV per Internet Fundació Pare Esqué

Crònica ruta mariana a Santa Maria dels Turers, Banyoles

Plaça Major de Banyoles
Plaça Major de Banyoles

La ruta mariana d’aquest últim trimestre de l’any ens ha dut fins a la població de Banyoles on hem gaudit de diverses activitats.  Al final d’aquest escrit trobareu fotografies representatives de que hem fet al llarg de la jornada.

Primer, de la fira d’artesans organitzada en el bell mig del seu centre històric, on de forma afegida a les tradicionals parades de Nadal i hem trobat demostracions en directe de com es fa l’artesania tradicional, com ara ferrers, teixidors i terrissers.

Imatge de Santa Maria dels Turers

També hem visitat l’església parroquial de Santa Maria dels Turers, edifici del segle XIII que va substituir l’anterior ermita del segle VIII. Allí ens ha rebut Mn. Ramon, que ens ha fet quatre pinzellades dels origens i posterior desenvolupament de l’edificació. Trobareu informació al respecte en aquest enllaç.  L’edifici és d’una gran bellesa i compta també amb un magnífic orgue.  A continuació hem celebrat una missa dirigida pel Pare Sánchez.

Hem enriquit la jornada amb un dinar de preNadal celebrat al restaurant La Carpa, a la vora mateix del llac de Banyoles, on ens han tractat molt bé, amb moltíssima amabilitat i el dinar ha estat de primera.

I finalment, abans d’agafar l’autocar de tornada cap a Barcelona, hem fet un passeig per la vora del llac.

Bon Nadal a tothom!!

 

Fira artesaniaFira artesania

Església parroquial de Santa Maria dels Turers
Església parroquial de Santa Maria dels Turers
Estany de Banyoles
Estany de Banyoles

I Diumenge d’Advent

Comença l’Advent, el temps guiat per l’esperança, amb l’Evangeli de Lluc que ens parla de la vinguda final de Crist. Ens recorda que vivim una doble vinguda de Crist: l’Encarnació i la Glòria, i entre totes dues, com ens diu Alessandro Pronzato, transcorre el temps de l’Església.
Vull centrar la reflexió d’avui en aquest temps de l’Església en el qual som cridats a viure l’esperança. Perquè aquest és el temps de la nostra resposta cristina, el temps de la fe, de la conversió, de la confiança, del creixement, de la pràctica de l’Evangeli… és el nostre temps, el teu temps, el meu temps. I en ell som cridats a viure l’esperança cristiana, sigui quina sigui la situació que vivim. El dolor, la dificultat, la malalatia, la creu… no estan absents d’esperança; quan els acceptem són plens de profunda esperança, perquè vivim l’actitud d’espera en el Senyor, com diu el Salm: “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor”.
Ens referim, per tant, a l’esperança dirigida únicament a Crist, aquesta és la nostra esperança. I les lectures ens parlen de com viure-la: Jeremies ens anuncia que vindran dies en què Déu complirà les promeses tot fent-nos una advertencia: mireu. Sant Pau demana a la comunitat que avancen encara més en l’amor i Sant Lluc deman als deixebles que estiguin atents sobre ells mateixos, que alcin el cap ben alt, perquè molt aviat seran alliberats de tot allò que ens allunya de Déu.
Mirar, avançar, estar atents, tres actituds per a l’esperança, sostingudes per la pregària que ens arrela a Crist i ens fa veure, avançar i viure atents.

Rosa Deulofeu

Una mare de cor obert

10. papa francescL’Església “en sortida” és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes no implica córrer cap al món sense rumb ni sentit. Moltes vegades és més aviat aturar el pas, deixar de banda l’ansietat per mirar als ulls i escoltar, o renunciar a les urgències per acompanyar els qui s’han quedat a la vora del camí. A vegades és com el pare del fill pròdig, que es queda amb les portes obertes perquè, quan retorni, pugui entrar sense dificultat.
L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir temples amb les portes obertes a tot arreu. D’aquesta manera, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’acosta buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades. Però hi ha altres portes que tampoc no s’han de tancar. Tothom pot participar d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol. Això val sobretot quan es tracta d’aquest sagrament que és “la porta”, el Baptisme. L’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles. Aquestes conviccions també tenen conseqüències pastorals que som cridats a considerar amb prudència i audàcia. Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Esglèsia no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles.
Si l’Esglèsia sencera assumeix aquest dinamisme missioner, ha d’arribar a tothom, sense excepcions. Però a qui hauria de privilegiar? Quan hom llegeix l’Evangeli es troba amb una orienació contundent: no tant els amics i veïns rics, sinó sobretot els pobres i malalts, aquests que solen ser menyspreats i oblidats, aquells que “no tenen res per a recompensar-te (Lc 14,14). No han de quedar dubtes ni calen explicacions que afebleixin aquest missatge tan clar. Avui i sempre, “els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli”, i l’evangelització adreçada gratuïtament a ells és signe del Regne que Jesús vingué a portar. Cal dir sense revolts que existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres. No els deixem mai sols.
Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolia d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un hortizó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!” (Jc 6,37).

Sant Pare Francesc