No a una economia de l’exclusió

No a una economia de l’exclusióAixí com el manament de no matar posa una límit clar per a assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred una ancià que té per casa el carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts en la borsa. Això és exclusió. No es pot passar fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball. Sense horitzons, sense sortida. Hom considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem iniciat la cultura del “descartament”, que, a més, és promoguda. Ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està a fora. Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.

En aquest context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta i ingènua en la bondat dels qui detenten el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant, els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou altres persones, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha de desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense adonar-nos-en, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa tenir-ne cura, com si fos una responsabilitat aliena que no ens toca. La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes aquestes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera no ens altera.

Una de les causes d’aquesta situació es troba en la relació que hem establert amb el diner, ja que acceptem pacíficament el seu predomini sobre nosaltres i les nostres societats. La crisi financera que travessem ens fa oblidar que en el seu origen hi ha una profunda crisi antropològica: la negació de la primacia de l’ésser humà! Hem creat nous ídols. L’adoració de l’antic vedell d’or (cf. Ex 32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà. La crisi mundial, que afecta les finances i l’economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu mancança de la seva orientació antropològica que redueix l’ésser humà a una sola de les seves necessitats: el consum.

Mentre els guanys d’uns pocs creixen exponencialment, els de la majoria es queden cada vegada més lluny del benestar d’aquesta minoria feliç. Aquest desequilibri prové d’ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera. D’aquí que neguin el dret de control dels Estats, encarregats de vetllar pel bé comú. S’instaura una nova tirania invisible, a vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis. A més, el deute allunya els països de les possibilitats viables de la seva economia i els ciutadans del seu poder adquisitiu real. A tot això s’afegeix una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista, que han assumit dimensions mundials. L’afany de poder no coneix límits. En aquest sistema, que tendeix a fagotitzar-ho tot amb vista a acréixer beneficis, qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.

Sant Pare Francesc

Anuncis

En la crisi del compromís comunitari

10 papa francescAbans de parlar sobre algunes qüestions fonamentals relacionades amb l’acció evangelitzadora, convé recordar breument quin és el context en el qual ens toca de viure i actuar. Avui se sol parlar d’un “excés de diagnòstic” que no sempre va acompanyat de propostes superadores i realment aplicables. Per altra banda, tampoc no ens serviria una mirada purament sociològica, que podria tenir pretensions d’abraçar tota la realitat amb la seva metodologia d’una manera suposadament neutra i asèptica. El que vull oferir va més aviat en la línia d’un discerniment evangèlic. És la mirada del deixeble missioner, que “s’alimenta a la llum i amb la força de l’Esperit Sant”.
No és funció del Papa oferir una análisi detallada i completa sobre la realitat contemporània, però encoratjo totes les comunitats a una “sempre vigilant capacitat d’estudiar els signes del temps”. Es tracta d’una responsabilitat greu, ja que algunes realitats del present, si no són ben resoltes, poden desencadenar processos de deshumanització difícils de corregir més endavant. Cal aclarir allò que pugui ser un fruit del Regne i també allò que atempta contra el projecte de Déu. Això implica no sols reconèixer i interpretar les emocions del bon esperit i del dolent, sinó -i aquí rau l’aspecte decisiu- elegir les del bon esperit i rebutjar les del dolent. Dono per suposades les diverses anàlisis que feriren altres documents del Magisteri universal, com també els que han proposat els episcopats regionals i nacionals. En aquesta exhortació només pretenc detenir-me breument, amb una mirada pastoral, en alguns aspectes de la realitat que poden aturar o afeblir els dinamismes de renovació misionera de l’Església, sigui perquè afecten la crida i la dignitat del Poble de Déu, sigui perquè incideixen també en els subjectes que participen d’una manera més directa en les institucions eclesials i en tasques evangelitzadores.
La humanitat viu en aquest moment un tomb històric, que podem veure en el avenços que es produeixen en diversos camps. Són de lloar les millores que contribueixen al benestar de la gent, com per exemple, en l’àmbit de la salut, de l’educació i de la comunicació. Tanmateix, no podem oblidar que la majoria dels homes i dones del nostre temps viu precàriament el dia a dia, amb conseqüències funestes. Algunes patologies augmenten. La por i la desesperació s’apoderen del cor de nombroses persones, fins en els anomenats països rics. La joia de viure, sovint s’apaga; la falta de respecte i la violència creixen; la desigualtat és cada vegada més patent. Cal lluitar per viure i, freqüentment, per viure amb poca dignitat. Aquest canvi d’època s’ha generat pels enormes salts qualitatius, quantitatius, accelerats i acumulatius que es donen en el desenvolupament científic, en les innovacions tecnològiques i en les seves veloces aplicacions en distints camps de la natura i de la vida. Som en l’era del coneixement i la informació, font de noves formes d’un poder moltes vegades anònim.

 

Sant Pare Francesc

Una mare de cor obert

10. papa francescL’Església “en sortida” és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes no implica córrer cap al món sense rumb ni sentit. Moltes vegades és més aviat aturar el pas, deixar de banda l’ansietat per mirar als ulls i escoltar, o renunciar a les urgències per acompanyar els qui s’han quedat a la vora del camí. A vegades és com el pare del fill pròdig, que es queda amb les portes obertes perquè, quan retorni, pugui entrar sense dificultat.
L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir temples amb les portes obertes a tot arreu. D’aquesta manera, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’acosta buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades. Però hi ha altres portes que tampoc no s’han de tancar. Tothom pot participar d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol. Això val sobretot quan es tracta d’aquest sagrament que és “la porta”, el Baptisme. L’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles. Aquestes conviccions també tenen conseqüències pastorals que som cridats a considerar amb prudència i audàcia. Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Esglèsia no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles.
Si l’Esglèsia sencera assumeix aquest dinamisme missioner, ha d’arribar a tothom, sense excepcions. Però a qui hauria de privilegiar? Quan hom llegeix l’Evangeli es troba amb una orienació contundent: no tant els amics i veïns rics, sinó sobretot els pobres i malalts, aquests que solen ser menyspreats i oblidats, aquells que “no tenen res per a recompensar-te (Lc 14,14). No han de quedar dubtes ni calen explicacions que afebleixin aquest missatge tan clar. Avui i sempre, “els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli”, i l’evangelització adreçada gratuïtament a ells és signe del Regne que Jesús vingué a portar. Cal dir sense revolts que existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres. No els deixem mai sols.
Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit a sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolia d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un hortizó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!” (Jc 6,37).

Sant Pare Francesc