Més sobre el Sínode

Després d’haver llegit l’editorial del no. 210 de la nostra Revista, del passat Desembre, “La paraula es va fer Home” m’he sentit encuriosit d’aprofundir una mica en les conclusions que es varen prendre en el passat Sínode dels Bisbes a Roma.

 

He tingut  a les meves mans, alguns dels documents que es varen posar damunt la taula, i m’ha cridat molt l’atenció, allò que en diríem la lletra menuda. Ací en va una mostra.

 

Sí, i sí mil vegades, la Paraula es va fer Home i Jesucrist és la Paraula, i a més habita entre nosaltres. Aquest és un dels grans axiomes i principi fonamental de la nostra Fe.

 

Però, vet aquí, que als meus anys, en que cada vegada més em costa visionar la meva canositat, ja fa temps que veig amb tristesa i amb un deix d’amargor, tota aquesta onada expansiva de laicitat i descreença.

 

Al meu entendre, l’Església no s’ha posat al dia en engrescar  a la participació dels fidels, mentre tant, les esglésies es van buidant dia rere dia.  Moltes vegades l’Eucaristia, sembla més aviat una commemoració o representació, que no pas un ver Sacrifici; molt sovint es nota que el celebrant té molta pressa i ens quedem sense homilia. Els cants, si n’hi ha, a vegades són tristos i poc profunds, i es tira mà del CD o DVD per suplir una manca de preparació de la Missa.

 

A voltes, es nota a simple vista que el sacerdot no s’ha preparat gens ni mica l’homilia, que va improvisant  les paraules,  a mesura que va rellegint les lectures de torn.  Jo necessito una bona homilia, necessito aquest “aliment” a cada missa.

 

Aquestes opinions no només són meves, sinó que responen a una manera de sentir d’un petit col·lectiu de persones amb qui tinc força contacte. Penso que per la gent amb una certa formació religiosa,  no caldria abundar amb tants  de comentaris en el “Què”, sinó ja en el  “Com”.

 

• Com traspassar els principis evangèlics amb alegria, a la vida de cada dia.
• Com viure i sentir més intensament la nostra fe.
• Com vibrar amb força al so de la Paraula.
• Com superar cada dia, els entrebancs que ens significa conviure amb el nostre entorn.
• Com ser millors dia rere dia i ajudar als altres.
• Com viure l’Evangeli amb plenitud.
• Com, com, com  i com.  Aquest és el nostre problema de molts cristians, que se’ns insisteix molt en la teoria, però poques vegades se’ns diu i alliçona com posar-ho a la pràctica.

I torno al principi: es va dir en el Sínode, segons font de L’Osservatorte Romano, que la Casa de la Paraula és l’Església, i que ja Sant Pau deia que ”la fe neix de la predicació“. Insisteix el document sinodal que l’apogeu de la predicació està en l’homilia, que per molts cristians, és el moment culminant  de l’encontre amb la Paraula de Déu. Diu que el sacerdot hauria de transformar-se en profeta, amb un llenguatge nítid, incisiu i substancial; però que s’ha d‘actualitzar segons els temps, fent germinar en el cor dels fidels la pregunta per a la conversió i el compromís vital: ¿Què hem de fer? ¿Com ho hem de fer? ¿Com dur-ho a la pràctica?

 

Precisament allò, que de tant de temps a mi m’inquietava -com, com, i com- ara ho veig  compendiat i reflectit en unes conclusions sinodals, que avalen la meva  opinió.  No només els sacerdots són els beneficiaris de la paraula “vocació”. També els laics hem sentit la vocació, pel matrimoni, per la medicina, per l’abogacía, l’infermeria, el celibat i mil i una professions lliberals. Molts, hem viscut aquesta vocació amb autèntica plenitud  i esperit de servei,  aportant grans dosis de felicitat a la nostra vida  i també al nostre entorn.

 

Temps enrera, deia en un escrit meu “Elogi del Sacerdoci” que la tasca essencial i inexcusable del sacerdot és evangelitzar i anunciar sense treva el Regne de Déu per tot arreu, i penso que els que també som Església, podem demanar-li al sacerdot l’acompliment d’això.  Penso que només visquent  amb plenitud la seva vocació, el sacerdot seguirà amb fidelitat el Crist.

 

Necessitem moltes vegades sentir-nos sotragats  i estimulats en les nostres conviccions per prendre nova i més forta embranzida  I aquesta Paraula  bolcada en l’homilia, ben preparada,  sentida, argumentada i, encara millor, escoltada, ens hi pot ajudar i molt.

Això també és Nadal

No se pas, amic lector, si tindràs temps de llegir les meves ratlles en aquests dies de festa tan assenyalats en la societat d’avui, no et preocupis, el seu sentit no porta data de caducitat, per la qual cosa la seva vigència és permanent.

 

Carrers profusament  enllumenats, bombetes en perpetu llampegueig, estrelles i figures emblemàtiques dels nostres típics Pessebres, formant veritables túnels de llum, envaeixen els nostres pobles i ciutats, de quasi tot el  primer i segon món.

 

La música ens transmet un brogit incessant,  per inocular-nos alegria, gairebé com si fos amb calçador. Spots  publicitaris, els últims èxits musicals, ulls lluents, molta pressa i corredisses;  també moltes nadales ens recorden  un esdeveniment  que va marcar un punt d’inflexió en la historia de la humanitat, no pas l’entrada del solstici, sinó que El Verb es feu Carn.

 

Tant els petits com els grans magatzems, et tempten, t’inviten i t’inciten a consumir; molta gent es atacada pel virus implacable de comprar regals i mes regals, i molt i molt de menjar. Cotxes plens de paquets i bosses. Grans cues per deixar als Mags sense alè. Els menuts s’ho passen d’allò mes be, i els grans també. L’ambient es propici per l’alegria, en la unitat familiar, amb els amics, en els llocs de treball… per tot arreu es veuen cares somrients, que intenten contagiar optimisme a balquena. No hi ha cap dubte, estem a Nadal, estem en festes i cal cel·lebrar-ho.

 

Però, si obrim el nostre cor a tot el que ens envolta, i ho contemplem com un do de Déu  per compartir-ho amb els que no tenen res, als mancats d’allò mes elemental, i els hi allarguem la nostra ma generosa… això també és  Nadal.

 

Si ens afanyem a combatre la injustícia i la por, tal vegada d’alguns que viuen al nostre costat; si som prou forts per no fingir amistat; si som capaços d’insuflar esperança als que pateixen, als oprimits i angoixats… això també és Nadal.

 

Si sabem escoltar i somriure; si practiquem la transigència i les bones maneres, i la generositat penja de les nostres mans i de la nostra boca, ens enriquirem en l’esperit… això també és Nadal.

 

Si lluitem aferrissadament contra la fam i la misèria al mon; si ens veiéssim en cor  d’eradicar per sempre l’explotació dels mes dèbils (infants, dones, vells, discapacitats ) pels mes forts; si poguéssim suprimir tot d’una, la marginació, les actituds racistes i xenòfobes, i anular  la malaltia i la ignorància; si som integradors i no excloents… això també és Nadal.

 

Si creiem que un altre món és possible, sense exclusions, sense defallences; si conreem la pau interior mes serena i sabem desprès exportar-la cap als demés; si creiem ben convençuts encara en la força de l’amor; si quan diem la paraula Mare, es commou  tot el nostre ésser; si  fem vius en nosaltres els sentiments de solidaritat i fraternitat… això també és Nadal.

 

Si creiem que el Messies és entre nosaltres, tot això serà factible, no sempre confiar és somiar; si els bons propòsits d’aquests dies els renovem contínuament, cada dia l’esperit del Nadal naixerà en nosaltres; si som homes d’esperança, ens convertirem en instruments meravellosos,  per difondre els autèntics valors d’aquests dies. Tot això, afegit al de més amunt, serà  el  NADAL.

Del “Manifiesto”

Fa unes setmanes, s’inicià a la capital de l’Estat, un moviment plasmat en forma de “Manifiesto en defensa de la Lengua Castellana”. Afirmen els seus promotors, que la llengua castellana, cada vegada  està  més en desús, al llarg i ample del nostre planeta. He de creure, que deuen tenir una constància certa d’aquestes dades, la qual cosa justifica plenament aquesta iniciativa.

 

Iniciativa, que no només trobo justificada, sinó plenament legítima  i assenyada, tenint en compte  que només parlen el castellà al voltant d’uns cinc cents ( 500 ) milions de persones, gairebé el  8,5 % de la població mundial . Estic convençut, que arribats a aquesta situació tan preocupant, es molt aconsellable, prendre unes mesures,  que promoguin l’ús  social de la llengua  i  preservar-la  així d’una davallada  irremediable.

 

Oh, si , aquest “Manifiesto “ em tranquil·litza molt, doncs  aquests auto anomenats intel·lectuals,  que han endegat aquest moviment,  sembla  que ho fan tot, en un sentit merament  constructiu  i positiu ,  es a dir, sense excloure a ningú,  ni imposar res, ni prohibir tampoc res, fins i tot han parlat de promoure un bilingüisme real ; si això  fos així, de la qual cosa ens hauríem de congratular, seria una postura innovadora  important, doncs resultaria  que d’una vegada per totes,  les altres llengües de l’Estat, podrien seguir  treballant  en el mateix sentit que la castellana,  sense cap por  ja, a futures imposicions,  ni prohibicions; passaríem a ésser  considerats com a conciutadans, i no ja súbdits.

 

 

Se suposa que amb aquest “Manifiesto “, quedaria eradicada per sempre,  la por  a qualsevol acció de força , sempre en sentit oest cap al est  – mai, això si en direcció contrària – les ànsies  de convertir Catalunya mitjançant la conquesta, en Castilla la Nueva com  era ja la pretensió de Pere el Cruel de Castella, s’haurien acabat.

 

Sens dubte, estic segur  que aquests intel·lectuals,  condemnarien  tota actitud,  per part de qualsevol Conde- Duque de torn, que no estès inclosa en el  “Manifiesto “.   Uf ,  sembla  que podem respirar tranquils .?

 

La  por, a un altre “Decreto de Nueva Planta“ que incrementés  encara més, les nostres limitacions, quan encara no s’ha  derogat el de 1716, sembla que amb aquest “Manifiesto”,  ja no l’hauríem de tenir.  Penso de tota manera, que no els hi seria tan difícil, trobar un vulgar  Felip 5è, disposat encara a usar velles formes, en un suposat estat de necessitat  i d’alerta màxima, davant  el risc de  “ trencament de l’Estat “.

 

Vaig  llegir  fa un temps, no recordo massa on, que la saga dels Espartero s’havia també  extingit  plenament, la qual cosa  suposaria  potser una despesa  de temps en escreix, organitzar un “casting“  amb tots els ets i uts,  fins a trobar el seu clon  perfecte i idoni,  amb garanties suficients d’efectivitat, en assolir els mateixos objectius.  Sembla, que també aquesta por, la podríem allunyar  una mica.

 

Encara viu gent al nostre entorn, i  jo mateix, que tenim  molt present,  els nombrosos decrets tan de l’autoritat militar i no civil  (general Franco ),  com eclesiàstica,  prohibint  el català els primers  i recomanant l’ús del castellà els segons (bisbe Díaz de Gomara). Tot això que cito està documentat  a  l’ historia, i acreditat a les hemeroteques .

 

Amb aitals premisses, es pot pensar que aquest  “Manifiesto“ legitima  a Catalunya i als catalans a protegir, fomentar, ajudar, i per damunt de tot,  donar  a conèixer  la nostra llengua,  a estimar-la  i que sigui també estimada  i emprada.

 

Malgrat que som plenament bilingües, de tal manera que molts i molts de nosaltres,  vàrem aprendre a llegir i escriure en castellà, la meva primera  llengua  i la més important  es el Català, i en podem parlar d’altres també, si cal.

 

En aquesta  llengua,  vaig sentir per primer cop,  la dolcesa de la veu de la meva mare, en català  vaig entregar-me a la meva esposa en la prova d’amor més pur; en aquesta llengua, és com millor interioritzo el diàleg obert  i  la meva pregaria  al meu Creador,  i no puc,  ni tampoc vull canviar.

 

En català  volgué  acaronar per primera vegada, les dolces galtetes de la meva  filla, i encara he aconseguit  iniciar en aquesta parla , a les meves precioses netes.

 

Però si, encara em queda  una motivació més gran, des del meu gran respecte,  per les altres llengües siguin d’on siguin, a cap d’elles s’ha d’excloure,  accepto el repte que suposa treballar per la difusió de la meva, llegir molt preferentment en català, i per damunt de tot poder-ne gaudir plenament. Hi ha estudis fets, que quan una llengua  està per sota del 1 % d’us mundial corre un greu perill d’extinció. Cal remarcar aquí, que la empresa editorial en castellà  més gran del mon,  es a Catalunya ; serà per això, que dels 25 llibres més llegits a casa nostra, no ni figuri cap en català, com a data ben significativa. Realment , això ens hauria de moure a tots, a una profunda reflexió.

 

El català és emprat ja per un 1 per 1000, de la població mundial, això ens pot donar una idea de com estem. Trobo inclús comprensible, en una prova de magnanimitat que els honora,  que fins i tot  alguns  catalans s’adhereixin al ”Manifiesto”,  jo puc afirmar–ho tinc ben meditat i decidit – que no ho faré pas.  No crec que des de la  UCI estant,  pugui ajudar massa, a aquell  que pateix un lleu maldecap.

 

Invito des de aquesta humil tribuna, a emetre també el nostre “ Manifest “, ni que sigui tàcitament, a treballar  sense defallença  ni desgana, amb vertader afany per llegar  a les generacions futures,  tota la il·lusió que hem heretat dels nostres ancestres,  així com la consciència  del valor d’allò que els hi hem  de  transmetre: la  nostra parla en català.

 

És per això que amb tanta feina per fer,  mai no he tingut la temptació d’anar-me’n  nord enllà,  ni terra ençà i no he de marxar mai del meu país,  car –com diu el poeta – estimo amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra , bruta,  trista i dissortada Pàtria