El despreniment del beat Pere Tarrés

Pere Tarrés i Claret (Manresa 1905 – Barcelona 1950), a més de practicar un gran despreniment de diners en la seva atenció als malalts, exposava la pròpia vida per ells.

Respecte al primer aspecte, ja com sacerdot, es va preocupa pels malalts, especialment els més pobres, i com a delegat de la Càritas del seu temps crea i posa en marxa el sanatori clínica Mare de Déu de la Mercè per tenir cura dels malalts tuberculosos pobres (llavors no estava cobert per la Seguretat Social). I en morir, el seu patrimoni era sols d’uns pocs cèntims (“Vivències”, Francesc Raventós, Barcelona, 2015, pàg. 18).

Respecte al segon aspecte, es llegeix al mateix llibre el relat d’un testimoni que assegura que havent estat mobilitzat el beat Pere Tarrés com a metge al front durant la terrible guerra civil espanyola, atenia “no solament els ferits que li portaven al lloc de socors, sinó que moltes vegades anava a les mateixes trinxeres on hi havia ferits per atendre’ls, cosa que no tenia cap obligació de fer” (pàg. 28), posant així en risc la seva pròpia vida.

Ja abans de la guerra, als anys trenta, conten que quan visitava malalts pobres els deixava diners sota el seu capçal. En aquell moment, atenia gratuïtament un convent de religioses (pàg. 31).

Exercia la medicina com si fos un sacerdoci (pàg. 46). I diu el mateix beat Pere “Jo diria que el metge davant el malalt és com el sacerdot davant l’altar” (pàg. 54), veient doncs en el pacient el mateix Crist, víctima divina.

I al front comentava sobre el soldats malalts: “Aquests malalts són joves germans meus i els estimo. Em plau tractar-los com amics. Deu fer tant de temps que no han sentit una paraula dolça!”

I el seu amor a Déu i al malalt el portà, al final de la seva vida, no sols a tractar d’alleujar la malaltia des de fora, sinó a unir la seva sort a la del malalt, oferint-se a patir una greu malaltia i acceptant-la amb joia per amor a Déu i als germans. I deia: “M’he donat totalment sense reserves, plenament com a víctima; m’he abraçat a la creu de Jesús. Que faci de mi el que li plagui” (“Diaris íntims”, Pere Tarrés, Barcelona, 2000, pàg. 225). I es comenta a la mateixa font (pàg. 209): “La malaltia era greu, seria, llarga i dolorosa, i el ho sabia, i afrontava amb paciència constant l’intens dolor, dia per dia i hora per hora, joiós d’haver estat escollit per víctima, joiós que de la seva ofrena hagués trobat acollida en el si de Déu”.

Xavier Garralda, escriptor

Fàtima: un Papa agenollat davant la Verge

 

El dia 12 de maig del 2010, a Fátima, agenollat davant la Verge, Benet XVI ens encomanà amb una emotiva oració a cadascú de nosaltres i tot el món i ens va obrir una porta a l’esperança de la mà de Maria: Ella fa fàcil el camí de conversió, de penitència, és a dir, de corregir i reparar allò dolent, i d’oració.

Ens va dir el Papa que “la profecia de Fàtima no es limita al passat”, sinó que la paraula viva de la celestial profetessa del Senyor s’estèn vers el present i l’esdevenidor, al “patiment del passat i del futur”.

Així, en la visió del Papa de blanc (en la tercera part del secret revelat l’any 2000), que travessa una ciutat destruïda en la que hi ha escampats cadàvers i, agenollat, el Sant Pare prega afligit per ells, podem veure el present dels llocs on tristement s’acaba amb tants innocents, o també un futur en que la persecució actual anticristiana de mena ideològica i política es torna cruenta.

Però si alcem la nostra mirada, podem pensar que el Papa de blanc prega també pels cadàvers espirituals, pels morts pel pecat, en la gran ciutat que és el món, o en la ciutat especialment cridada a la santedat que és l’Església.

Prevenint una interpretació simplista, Benet XVI va tocar el viu quan ens va advertir que el més gran atac a l’Esglèsia no procedeix de l’exterior, sinó de l’interior de l’Esglèsia, del pecat personal dels seus membres. I que hauriem de reprendre el camí de penitència, conversió i perdó, com ens va demanar la Verge.

Tornant a la visió esmentada, aquesta prosegueix relatant-nos que molts membres de l’Esglèsia cauen màrtirs, i com un àngel arrosa amb la seva sang els qui s’apropen a Déu (sang de màrtirs, llavor de cristians).

Ara bé, tampoc podem deixar de pensar en l’altre martiri silenciós: el de tants malalts per als que Benet XVI va tenir, davant el Santíssim, paraules entranyables. El Papa els animà a que, unint els seus dolors als de Crist, que es va fer home per portar amb cadascú de nosaltres el nostre propi patiment, convertís el seu dolor en font de pau i joia espiritual, oferint-ho per la salvació dels seus germans, tal com Jacinta, la nena vident de Fàtima, oferia el seu patir pels pecadors.

Altra mena de martiri seria el dels copejats per la crisi econòmica, els aturats i marginats, respecte als quals el Papa ens exhorta a sentir-nos responsables, com el bon samarità, amb respostes concretes i generoses.

Demanem a la Mare de Déu que ens aconsegueixi del Senyor la fortalesa que cal per a acceptar amb pau el tipus de martiri, la creu, que ens presenti la vida i per a vèncer a força de bé el mal que ens ataqui. Que Ella ens condueixi de la seva mà suau pel camí costarut. Davant la Verge a Fàtima, el Papa ens obre una porta àmplia a la esperança que res ni ningú pot trencar.

 

Xavier Garralda

Moral social: els bombers-piròmans

Voldria comentar la inconseqüència de certes posicions sobre la moral social. I prenc peu en la contradicció d’un important diari que en un mateix exemplar acull qüestions antagòniques: d’una banda publica una entrevista (una mica esquintzant-se les vestidures) en què es denuncien determinades operacions secretes d’organitzacions poderoses militars que haurien ordit atemptats en països europeus amb finalitats molt obscures (cas Gladio). I de laltra, recull un panegíric de El príncep, de Nicolau Maquiavel (1469-1527), qui, no ho oblidem, recomanava al seu sobirà coetani actuar d’acord amb la perversa màxima del fi justifica els mitjans. Així l’esmentat important diari denuncia les flames i alhora atia l’incendi.
No oblidem que l’esmentada màxima que desarbora tot escrúpol a l’hora de l’actuació política no és sinó l’apogeu descarnat del relativisme que, com veiem, ja es forjava fa segles. En efecte, si el que jo faig no és, parlant absolutament, bo o dolent en si mateix, sinó que ho qualificaré de bo o dolent segons sigui eficaç o no per als meus fins, que per suposició són lloables, estic en el pantà del relativisme: no es pot afirmar que quelcom és bo o dolent sempre i en qualsevol circumstància.
Llavors, com s’entén que jo pugui denunciar la injustícia, el crim o la corrupció escandalitzant-me farisaicament de les flames voraces, mentre defenso i atio l’incendi, propalant que el bé i el mal no existeixen i que tot és relatiu?
Veiem que el relativisme deixa sense armes el ciutadà que s’aixeca contra la injustícia i el crim, creient (que n’és d’ingenu, diran els relativistes) que hi ha actuacions que sempre s’han de condemnar, que són perverses en si mateixes.
I el més cridaner és que el relativisme, que ofereix un pas franc a allò criminal, es defensi com una troballa de la llibertat (de la llibertat de la selva, en tot cas):si jo tinc llibertat per a definir segons el meu concepte particular el que és bo o dolent, els altres també tindran aqueixa suposada llibertat i, orfe de tot valor indiscutible, la societat acabaria en una lluita de tots contra tots i fent valer el més fort dels seus interessos.
I la més vergonyosa ficció d’aqueixa selva que esdevindria la societat seria la coartada de que això ho desitja la majoria també suposadament democràtica. Però si no és garanteix, per exemple, la vida de tots i cadascun dels ciutadans, ¿no es buidarà de tot contingut real la paraula llibertat? No s’ha de viure primer per a ser lliure?
Així, si no existeixen valors absoluts, bé i mal absoluts, que ni tan sols una majoria pugui abolir, no hi ha, no pot haver, veritable llibertat, verdadera democràcia.
Com deia Sant Joan Pau II, si no es consagren i respecten uns valors bàsics, la democràcia pot degenerar en totalitarisme (sols hi hauria l’aparença de democràcia).
Sense deures de tots a favor de cadascú i de cadascú per a tots, no existirà llibertat vertadera per a ningú: per exemple, si jo no respecto el dret a la vida de tots i cadascú, el meu propi dret a la vida no tindrà cap seguretat, sinó que aquesta societat hauria degenerat en una invivible i inhumana selva en que res ni ningú no estaria segur.
Heus ací el verinós fruit del relativisme dels bombers-piròmans que en nom de la llibertat destrueixen la pròpia llibertat.
Tan de bo que els qui es deixen portar per aquestes doctrines suïcides se n’adonin de la seva ceguesa i tornin a defensar que existeixen el bé i el mal absoluts, que és, potser, un dels camins per arribar a comprendre que existeix el Bé infinit, que existeix un Déu viu i present en tot temps i època.

Xavier Garralda Alonso, escriptor

La caiguda del cavall

Una persona que no té secrets per a mi va escriure contant el seu particular descens brusc de les altures marejadores d’un corcer més o menys bèl·lic: Estava estudiant, no amb molta convicció, a l’estranger i tenia no pocs enemics teòrics, ja que estava imbuït de les doctrines marxistes més radicals.

Sentia ell una gran soledat sols temperada per alguna relació “amorosa”. I el seu refugi venia a ser passejar enmig dels verds camps o a la vora de la mar observant l’elegant vol de les gavines: la contemplació de la natura li donava una mica de pau, el transportava a un altre món.