El valor de la reflexió, de Regina Brett

Regina Brett. Aquest és el nom de l’autora de les frases que publiquem al primer editorial d’aquest acabat d’estrenar 2017. A Regina Brett li van diagnosticar un càncer de pulmó, fet que li va produir la necessitat de reflexionar sobre el que havia après de la vida i compartir amb tothom aquells descobriments que la van fer aferrar-se a la felicitat. D’aquí sorgiren 50 lliçons que publicà a la seva columna habitual al diari Cleveland Plain Dealer i que ha estat, fins ara, la columna més sol·licitada d’aquest diari.

• La vida no és justa, però tot i així és bona.
• La vida és massa curta per perdre el temps lamentant-se.
• La teva feina no et cuidarà quan estiguis malalt. Els teus amics i la teva família sí. Estigues-hi en contacte.
• No has de guanyar cada discussió. Has d’estar d’acord amb no estar d’acord.
• Plora amb algú. Alleuja més que plorar sol.
• Quan es tracta de xocolata, la resistència és inútil.
• Fes les paus amb el teu passat perquè no t’arruïni el present.
• No comparis la teva vida amb la d’altres. No tens ni idea de com és la seva travessia.
• Si una relació ha de ser secreta, millor no tenir-la.
• Respira profundament. Això calma la ment.
• Elimina tot el que no sigui útil, bonic o alegre.
• Mai no és massa tard per tenir una infantesa feliç. Però la segona només depèn de tu.
• Quan es tracta de perseguir allò que estimes de la vida, no acceptis un no per resposta.
• Encén les espelmes, utilitza els llençols bonics, posa’t els vestits cars. No els guardis per a una ocasió especial. Avui és aquest dia especial.
• Sigues excèntric ara. No esperis a ser vell.
• L’òrgan sexual més important és el cervell.
• Ningú és responsable de la teva felicitat, només tu.
• Emmarca tot suposat desastre amb aquestes paraules: “D’aquí a cinc anys, importarà això?”
• Perdona-ho tot a tothom.
• No t’afecta el que els altres pensen de tu. Ni et preocupis per això.
• El temps ho cura gairebé tot.
• Per més bona o dolenta que sigui una situació… algun dia canviarà!!!
• No et prenguis res massa seriosament.
• No qüestionis la vida. Només viu-la i aprofita-la al màxim avui.
• Arribar a vell és millor que l’alternativa… “morir jove”.
• Tot el que veritablement importa al final és que hagis estimat.
• Surt cada dia. Els miracles s’esperen a tot arreu.
• Si ajuntéssim els nostres problemes i veiéssim els munts dels altres, voldríem els nostres.
• L’enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que necessites.
• El millor està encara per arribar… tingues fe i endavant.
• No importa com et sentis… arregla’t i presenta’t.
• Cedeix.
• La vida no està embolicada amb un llaç, però segueix sent un regal.

Jordi Morillas
Gerent Fundació Pare Esqué
President Obra Cultural Mariana

No a una economia de l’exclusió

Així com el manament de no matar posa una límit clar per a assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred una ancià que té per casa el carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts en la borsa. Això és exclusió. No es pot passar fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball. Sense horitzons, sense sortida. Hom considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem iniciat la cultura del “descartament”, que, a més, és promoguda. Ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està a fora. Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.

En aquest context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta i ingènua en la bondat dels qui detenten el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant, els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou altres persones, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha de desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense adonar-nos-en, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa tenir-ne cura, com si fos una responsabilitat aliena que no ens toca. La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes aquestes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera no ens altera.

Una de les causes d’aquesta situació es troba en la relació que hem establert amb el diner, ja que acceptem pacíficament el seu predomini sobre nosaltres i les nostres societats. La crisi financera que travessem ens fa oblidar que en el seu origen hi ha una profunda crisi antropològica: la negació de la primacia de l’ésser humà! Hem creat nous ídols. L’adoració de l’antic vedell d’or (cf. Ex 32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà. La crisi mundial, que afecta les finances i l’economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu mancança de la seva orientació antropològica que redueix l’ésser humà a una sola de les seves necessitats: el consum.

Mentre els guanys d’uns pocs creixen exponencialment, els de la majoria es queden cada vegada més lluny del benestar d’aquesta minoria feliç. Aquest desequilibri prové d’ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera. D’aquí que neguin el dret de control dels Estats, encarregats de vetllar pel bé comú. S’instaura una nova tirania invisible, a vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis. A més, el deute allunya els països de les possibilitats viables de la seva economia i els ciutadans del seu poder adquisitiu real. A tot això s’afegeix una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista, que han assumit dimensions mundials. L’afany de poder no coneix límits. En aquest sistema, que tendeix a fagotitzar-ho tot amb vista a acréixer beneficis, qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.

Sant Pare Francesc

La resurrecció del Senyor

Fou un capvespre molt dens de tenebres el dissabte sant, però Vós, Senyor, després d’aquella posta resplendireu per sempre més enmig del món. Un àngel de Déu, en l’entreclaror del sepulcre, brilla tot resplendent i fa albirar una joiosa esperança en el cor de les santes dones. Però elles no se’n sabien avenir, i dubtaven, de tanta llum que tenien davant seu.

Costarà fer brollar un Al·leluia triomfal i jubilós: en aquella matinada de la resurrecció. Qui cerqueu, dones de Jerusalem? Jesús que crucificaren no està entre els morts, sinó que ha ressuscitat. L’Al·leluia només és corejat encara al cel, on totes les jerarquies victoregen ja el seu Rei i Senyor. Hi ha tot un trasbals jubilós enmig dels deixebles, dubten de tanta joia que els proporcionarà el Sentor amb el seu retorn de les regions de la mort.

Jesús omplí primer de joia i de gaubança inefable la seva Mare, Maria, que tanta part havia tingut amb ell en l’obra redemptora del món. Després, l’amable Salvador recorrerà molts camins de la ciutat santa: eixorivint amb la seva presència tots els seus deixebles. Aparegué la Magdalena, que no veia mai esgotades les seves llàgrimes de penitència. Els deixebles d’Emmaús, que ja pel camí començaven a pressentir la presència del bon Jesús.

Pere rebrà la visita del Senyor com a cap de l’Església naixent. L’Al·leluia creix com un oneig triomfal, una delectança divina omple el cor de tots els qui creuen en el Senyor. Es possible, oh, Déu, que els jueus continuïn tan encegats i enterbolits encara: i en la seva rancúnia vulguin negar l’evidència de la veritat i tapar-la amb diners?

Jo crec, Jesús, que com abans vencéreu el pecat amb la passió sacratíssima, ara heu vençut la mort amb la vostra resurrecció triomfal i gloriosa. Al·leluia.

Pare Manuel Esqué I Montseny, CMF

La capella del Sant Crist, monument a recuperar i dignificar

Encara que no visc a Sants, tinc sortosament de bons amics que bé podien designar-se espies. Ells m’informen i provoquen la confecció d’articles històrics pel nostre butlletí.

De forma diligent, en Francesc Garcia Roe m’ha informat d’unes obres just al costat de l’avui dissortadament tapiada capella del Sant Crist. Està situada al carrer del Sant Crist, a l’alçada de l’actual número 40, i era coneguda com Sant Cristo de Baix per a diferenciar-la de la parròquia.

Propietat de la parròquia, fou ocupada el 1936 i servia, sembla ser, de magatzem d’un taller o botiga ubicat i amb porta al carrer de Guadiana.

A mitjans de segle XIX el rector Mn. Andreu Casanovas Cantarell al seu manuscrit designat “Monitor” indicava que “nunca se ha dicho Misa”.

Hem de recular l’any 1763, quan en papers custodiats a la parròquia fins a l’any 1936, s’indicava que Jacint Badia donava una peça de terra a favor de l’Administració del Sant Crist perquè construís i establís la Capella del Sant Crist, abans ubicada prop del camí ral. Era la mateixa?

Durant molts anys, abans de la II República, els dies de dijous i divendres sant era exposada la imatge de Jesús clavat a la creu, amb gran abundor de flors i de ciris. En tenien cura la família Vila Servat. També era oberta la diada de Corpus.

Aquesta família també regentava la bodega de La bomba, que estava situada al mateix carrer del Sant Crist cantonada amb l’actual carrer de Gayarre. Una bomba vuitcentista va caure davant de la bodega després d’un bombardeig i fou col·locada a la façana de la bodega. La la nit del 19 de juliol de 1936, per evitar mals de cap, fou llençada a una claveguera veïna. Però això ja és una altra història…

Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador

Homenatge al beat Anselmo Polanco, bisbe de Terol

El beat Fra Anselmo Polanco, bisbe de Terol, va ser assassinat el 7 de febrer de 1939 a les afores de Pont de Molins (Empordà) per les tropes que comandava Líster, coronel de l’exèrcit republicà, abans de passar vençudes a França.

En plena guerra, el desembre de 1937, en entrar l’exèrcit republicà a Terol, detingueren el senyor bisbe que estava acompanyat de diverses famílies refugiades als baixos de la Catedral, per salvaguardar-se de les bombes. Un brutal soldat arrencà el pectoral del senyor bisbe, amb greus insults a la creu. A Fra Polanco el van portar presoner a València, després a Barcelona i finalment, el portaren detingut a l’Empordà, camí de França.

En perdre la guerra, Líster com Companys, marxaren vençuts a França. Prèviament Líster cometé un gran crim. Assassinaren el bisbe Polanco i intentaren cremar el seu cos. També assassinaren el seu vicari general mossèn Felipe Ripoll, uns oficials i quaranta–tres soldats presoners de guerra. Una infàmia contra els drets humans

Acabada la guerra, les despulles del senyor bisbe van ser portades a Terol, on li han erigit un magnífic monument. Els soldats assassinats van ser enterrats al cementiri de Terrades.

El Cos d’Enginyers de l’Exèrcit Espanyol construí un monument al bisbe Polanco, al mateix lloc on va ser assassinat. Dissenyat amb pedra ferrenya i adossat a la muntanya, el monument ha estat profanat diverses vegades amb pintades insultants. pels que odien la veritat històrica. Fins trencaren la creu de pedra que presidia el monument.

Hispania Martyr cada any, el 7 de febrer, organitza una trobada d’amics de Fra Polanco. Es recorda el vicari general i els pobres soldats occits, i es prega  pels màrtirs de la nostra terra. En primer lloc, pels quatre bisbes assassinats a Catalunya; el de Barcelona, el de Lleida, el bisbe auxiliar de Tarragona i el de Segorbe. També es prega pels 186 sacerdots màrtirs de la diòcesi de Girona i per la seva beatificació. Per tots els sacerdots, religiosos, religioses, pares de família, senyores i joventut cristiana, màrtirs de la fe. A curta distància del monument es troba el Santuari de Nostra Senyora de la Salut, de Terrades. santuari que es salvà providencialment de ser destruït al final de la persecució religiosa. L’exèrcit republicà utilitzava els temples de l’Alt Empordà, tots profanats, per magatzem de material de guerra procedent del port de Marsella. remès per Rússia. L’exèrcit republicà, abans de marxar a França, va fer explotar el material dipositat al castell de Figueres, causant una gran destrossa a la ciutat. També feren explotar el material dipositat a l’església de Llers, que provocà ferits i la destrucció quasi total de Llers. Igualment feren explotar el material dipositat a un magatzems d’Agullana, causant grans estropells. Finalment, intentaren fer explotar el material de guerra dipositat al Santuari de Nostra Senyora de la Salut. Estengueren una metxa fins a uns metres a fora de la porta de la plaça i l’encengueren. Un soldat anònim s’ho mirava d’amagat. En marxar les tropes de Líster corregué immediatament a apagar la metxa i salvà el santuari de la ruïna.

Avui, cantem amb fe a Maria, reina dels màrtirs:

Un bell Santuari

s’alça a l’Empordà

si voleu pujar-hi

donem-nos la mà.

Salut us demana

el poble fidel

i fent la sardana

guieu-nos al cel.

Feu que Catalunya

retorni a Déu

si de Crist s’allunya

Catalunya adéu.

Ave, Ave, Maria.

 

Francesc A. Picas, escriptor

El despreniment del beat Pere Tarrés

Pere Tarrés i Claret (Manresa 1905 – Barcelona 1950), a més de practicar un gran despreniment de diners en la seva atenció als malalts, exposava la pròpia vida per ells.

Respecte al primer aspecte, ja com sacerdot, es va preocupa pels malalts, especialment els més pobres, i com a delegat de la Càritas del seu temps crea i posa en marxa el sanatori clínica Mare de Déu de la Mercè per tenir cura dels malalts tuberculosos pobres (llavors no estava cobert per la Seguretat Social). I en morir, el seu patrimoni era sols d’uns pocs cèntims (“Vivències”, Francesc Raventós, Barcelona, 2015, pàg. 18).

Respecte al segon aspecte, es llegeix al mateix llibre el relat d’un testimoni que assegura que havent estat mobilitzat el beat Pere Tarrés com a metge al front durant la terrible guerra civil espanyola, atenia “no solament els ferits que li portaven al lloc de socors, sinó que moltes vegades anava a les mateixes trinxeres on hi havia ferits per atendre’ls, cosa que no tenia cap obligació de fer” (pàg. 28), posant així en risc la seva pròpia vida.

Ja abans de la guerra, als anys trenta, conten que quan visitava malalts pobres els deixava diners sota el seu capçal. En aquell moment, atenia gratuïtament un convent de religioses (pàg. 31).

Exercia la medicina com si fos un sacerdoci (pàg. 46). I diu el mateix beat Pere “Jo diria que el metge davant el malalt és com el sacerdot davant l’altar” (pàg. 54), veient doncs en el pacient el mateix Crist, víctima divina.

I al front comentava sobre el soldats malalts: “Aquests malalts són joves germans meus i els estimo. Em plau tractar-los com amics. Deu fer tant de temps que no han sentit una paraula dolça!”

I el seu amor a Déu i al malalt el portà, al final de la seva vida, no sols a tractar d’alleujar la malaltia des de fora, sinó a unir la seva sort a la del malalt, oferint-se a patir una greu malaltia i acceptant-la amb joia per amor a Déu i als germans. I deia: “M’he donat totalment sense reserves, plenament com a víctima; m’he abraçat a la creu de Jesús. Que faci de mi el que li plagui” (“Diaris íntims”, Pere Tarrés, Barcelona, 2000, pàg. 225). I es comenta a la mateixa font (pàg. 209): “La malaltia era greu, seria, llarga i dolorosa, i el ho sabia, i afrontava amb paciència constant l’intens dolor, dia per dia i hora per hora, joiós d’haver estat escollit per víctima, joiós que de la seva ofrena hagués trobat acollida en el si de Déu”.

Xavier Garralda, escriptor

Mis ilusiones y mis deseos

Como ascuas encendidas

y rescoldos escondidos,

así son mis pensamientos,

como ríos de lava, de un volcán interno,

en una encrucijada de soledades me pierdo.

 

Navego sobre ríos ardiendo,

tratando de achicar las llamas,

que en mi interior van creciendo.

Cómo apagar el fuego que queman

mis ilusiones y mis deseos.

 

Siento temblar mis manos,

rodeado de mis miedos,

quiero acariciar con mis dedos el viento,

alcanzar el cielo, en su azul inmenso.

Y no puedo, no puedo.

 

Hay entre mi corazón y mi mente

conflicto permanente,

cómo vencer, siendo el mismo

y al mismo tiempo diferente.

 

Y puse en sus manos mi vida, mi salvación,

y quiero que mi vivir sea su voluntad.

Sé que el señor me hará cambiar,

¿cuándo?, muchas veces me pregunto,

no lo sé, sólo sé confiar en Él.

 

Antonio Ruiz Alabarce, col·laborador

Els deixebles d’Emmaús

 Anaven camí d’Emmaús. Anaven desil·lusionats i tristos. El Mestre havia mort. Tot era frustració. En aquests pensaments de tristesa i abandó no s’adonaren de qui era realment el que s’acostava a ells i els acompanyava.

També nosaltres, Jesús, moltes vegades immersos en els problemes de la vida, en la pressa, en el córrer, en les pors, en els desencisos, no ens n’adonem que Tu camines entre nosaltres, que Tu (viu i ressuscitat) camines en els germans, en la teva paraula viva i entre la comunitat de creients.

I no et veiem, Senyor, perquè ens falta fe, perquè ens manca penetrar més en la teva paraula i sentir-nos interpel·lats per ella, perquè ens falta saber que aquesta paraula és per ara i per a tots, que no està escrita per a terceres persones, sinó que al qui escolta, per a nosaltres. I que, al igual que Tu vas explicar il·lusionat el sentit de la Sagrada Escriptura a aquells dos deixebles, a cada moment, tant en les Sagrades Escriptures com en la vida dels germans i els fets de cada dia, Tu ens expliques el per què de les coses, el per què del teu amor i el per què del nostre camí en la vida.

I nosaltres, Jesús, avui, com aquells dos deixebles, et diem: “Queda’t entre nosaltres! No te’n vagis, Senyor! Que també se’ns fa tard i tenim un moment o altre en que s’enfosqueix la nostra vida”. Sí, queda’t entre nosaltres, parteix-nos cada dia el pa de l’eucaristia i fes que, al il·luminar-se el nostre interior, et sentim real i vivent en el nostre món.

I també nosaltres, com aquells dos deixebles, volem córrer a portar per tot arreu la bona notícia de la teva Resurrecció i volem partir el nostre pa amb el germans. El pa material, que cobreixi les seves necessitats, i el pa que no es veu però porta vida i esperança: el pa de l’amor, de l’acolliment, del perdó, el pa de la pau, del compartir alegries i penes, el pa d’allargar la mà a tothom, el pa d’una mirada dolça, una paraula a temps, una carícia, un somriure.

Senyor Jesús, no ens deixis en las foscor de la nit. Ara que et sabem ressuscitat i ple de vida. Portan’s sempre la llum de l’esperança i la joia per poder avançar. Fins que a la fi del camí ja no hi haurà fosca… serà ple dia per sempre!

Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora

La importància de servir

Si s’atèn a possibles arrels emparentades amb les paraules llatines “servus” (serf, i també servent) o “servire” (fer la feina de serf o de servidor) s’explica que els vocables que en deriven perdin atractiu per a ser utilitzats, i en l’ús corrent siguin reemplaçats per altres. Les cartes comercials no se solen acabar amb la fórmula d’acomiadament en què hom s’oferia com a segur servidor (s.s.) del destinatari, sinó amb altres més senzilles i cordials. Ha caigut en desús el mot serventa. Ara ja no es diu d’una persona que ha deixat casa seva o el seu poble per anar-se’n a servir, o a fer de criada o de minyona, bé que aquestes dues siguin paraules especialment boniques pronunciades amb afecte familiar. I la dimensió laboral d’aquells ofici s’ha denominat després empleada o auxiliar de la llar encara que la importància d’aquesta tasca bé mereixeria trobar un nom encara més adequat. I quan treballa a plena dedicació i viuen aquella casa, si es tracta de persona llatinoamericana se li sol aplicar el modisme d’interna o interina, que encara es mantenen.

Per la mateixa evolució de les formes de l’anomenat servei militar i la seva desaparició, no es parla ja gaire del servei o de servici en aquell sentit, i els qui s’hi han de referir se’ls escapa més aviat la contracció de milícia, és a dir, la mili.

Tanmateix, hi ha derivats de la idea de servir en què apareix un sentit que no s’ha gastat, i que reflecteix una disposició d’esperit encaminada a ajudar a aconseguir els mitjans encaminats a assolir els fins de les persones i de la societat, i que mena a donar-se als altres i a ser útil als conciutadans. Pensem en les públiques administracions que planifiquen i asseguren els serveis públics (de sanitat, de correus i de justícia) i en els polítics que qualifiquen la seva tasca com un servei. I per què no esmentar els edificis públics, les benzineres o els bars, que tenen serveis per a qui els necessita. Tanmateix, quan diem que aquell sentit no s’ha gastat, no ens preguntem si així és perquè no se n’ha fet ús, com quan diem que no se’n gasta, cosa que succeeix a vegades, o perquè no s’ha deteriorat en aquell punt el sentit de la paraula.

I sobretot hi ha un ús del verb servir que s’ha mantingut sortosament al marge d’aquesta evolució semàntica, i és el que, aplicat a una persona o una cosa, equival a ser útil, a complir bé la funció que li correspon o que li ha estat encomanda, com un ordinador vell que encara serveix, o com un professional que està ben format per a la seva feina, com un intèrpret que ajuda a les persones que parlen en distintes llengües, a entendre’s.

I encara que soni un poc a contradicció, m’agradaria sentir comentar d’algú, que és “un amo que serveix” (perquè sap tirar una empresa endavant, i guanyar diners, i esmerçar-los bé, i tractar amb justícia i humanitat els treballadors), i dir-ho amb un verb que expressa un valor, en el qual han estat exemplars els servidors, els qui han servit amb el seu servei.

Ferran Blasi I Birbe, prevere i periodista

 

No. 267, març-abril 2016, Revista Obra Cultural Mariana

Benvolgut/da,

El no. 267, març-abril 2016, de la revista Obra Cultural Mariana ja està a la seva disposició amb els articles dels diferents redactors i amb l’agenda d’activitats.

A les seves pàgines trobarà un editorial amb a convocatòria de la roda de premsa en defensa del mural Grafit dels Valors i denunciant l’estigmatització i la discriminació a la qual està sotmesa la fundació per part del districte de Gràcia arran d’aquest projecte.

En l’agenda trobareu també la convocatòria per la calçotada de dissabte 2 d’abril, el pelegrinatge a Lourdes a principis de Juliol i la conferència cinema-fórum “La guerra de Successió i l’Església catalana” a càrrec de l’historiador Sr. Josep Maria Vilarrúbia.

Finalment, també a destacar la missa en recordatori que farem pel traspàs sobtat de tres amics i simpatitzants de la fundació i de l’Obra Cultural Mariana: el Sr. Antoni Rigol i la Sra. Elisa Escribano, el proper dia 30, i la Sra.Ángeles Tordable, en dia i hora encara per confirmar.

Desitgem que gaudiu de la lectura.