El període d’inscripció pel pelegrinatge al Santuari de la Nostra Senyora de Lourdes, a Lourdes, França, ja està obert. El proper pelegrinatge es durà a terme de divendres 5 a dilluns 8 de juliol de 2019.
En aquest enllaç a la pàgina del pelegrinatge trobareu més informació i forma de fer la inscripció.
Como ascuas encendidas
y rescoldos escondidos,
así son mis pensamientos,
como ríos de lava, de un volcán interno,
en una encrucijada de soledades me pierdo.
Navego sobre ríos ardiendo,
tratando de achicar las llamas,
que en mi interior van creciendo.
Cómo apagar el fuego que queman
mis ilusiones y mis deseos.
Siento temblar mis manos,
rodeado de mis miedos,
quiero acariciar con mis dedos el viento,
alcanzar el cielo, en su azul inmenso.
Y no puedo, no puedo.
Hay entre mi corazón y mi mente
conflicto permanente,
cómo vencer, siendo el mismo
y al mismo tiempo diferente.
Y puse en sus manos mi vida, mi salvación,
y quiero que mi vivir sea su voluntad.
Sé que el señor me hará cambiar,
¿cuándo?, muchas veces me pregunto,
no lo sé, sólo sé confiar en Él.
Antonio Ruiz Alabarce, col·laborador
Anaven camí d’Emmaús. Anaven desil·lusionats i tristos. El Mestre havia mort. Tot era frustració. En aquests pensaments de tristesa i abandó no s’adonaren de qui era realment el que s’acostava a ells i els acompanyava.
També nosaltres, Jesús, moltes vegades immersos en els problemes de la vida, en la pressa, en el córrer, en les pors, en els desencisos, no ens n’adonem que Tu camines entre nosaltres, que Tu (viu i ressuscitat) camines en els germans, en la teva paraula viva i entre la comunitat de creients.
I no et veiem, Senyor, perquè ens falta fe, perquè ens manca penetrar més en la teva paraula i sentir-nos interpel·lats per ella, perquè ens falta saber que aquesta paraula és per ara i per a tots, que no està escrita per a terceres persones, sinó que al qui escolta, per a nosaltres. I que, al igual que Tu vas explicar il·lusionat el sentit de la Sagrada Escriptura a aquells dos deixebles, a cada moment, tant en les Sagrades Escriptures com en la vida dels germans i els fets de cada dia, Tu ens expliques el per què de les coses, el per què del teu amor i el per què del nostre camí en la vida.
I nosaltres, Jesús, avui, com aquells dos deixebles, et diem: “Queda’t entre nosaltres! No te’n vagis, Senyor! Que també se’ns fa tard i tenim un moment o altre en que s’enfosqueix la nostra vida”. Sí, queda’t entre nosaltres, parteix-nos cada dia el pa de l’eucaristia i fes que, al il·luminar-se el nostre interior, et sentim real i vivent en el nostre món.
I també nosaltres, com aquells dos deixebles, volem córrer a portar per tot arreu la bona notícia de la teva Resurrecció i volem partir el nostre pa amb el germans. El pa material, que cobreixi les seves necessitats, i el pa que no es veu però porta vida i esperança: el pa de l’amor, de l’acolliment, del perdó, el pa de la pau, del compartir alegries i penes, el pa d’allargar la mà a tothom, el pa d’una mirada dolça, una paraula a temps, una carícia, un somriure.
Senyor Jesús, no ens deixis en las foscor de la nit. Ara que et sabem ressuscitat i ple de vida. Portan’s sempre la llum de l’esperança i la joia per poder avançar. Fins que a la fi del camí ja no hi haurà fosca… serà ple dia per sempre!
Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora
En els primers anys del segle IV, quan Barcelona estava dominada pels romans, en una casa de pagès prop de la ciutat (on ara es situa Sarrià), va nèixer una nena que es diria Eulàlia.
En aquells temps, en tot l’imperi Romà els cristians patien una gran persecució perquè no volien donar culte als déus romans.
Eulàlia, tot i que només tenia dotze anys, va donar testimoni de la seva fe davant el governador Dacià. El governador no va poder fer que la noia deixés de parlar del Déu veritable, que ella estimava. Ella el va renyar pels crims comesos contra els amics del veritable Déu.
No podent Dacià disuadir-la amb amenaces, enfadat, l’envià als suplicis. Manà flagelar-la i turmentar-la i la feu lligar en una creu en forma d’ix. Malgrat tot, Eulàlia, amb el rostre alegre, lloava al Senyor Jesús, que la feia tan valenta. Desesperat, el governador manà als soldats que li cremessin els costats amb tiós encesos. Llavors, Eulàlia, tot pregrant, lliurà l’esperit.
Segons la tradició, va ser martiritzada al carrer Baixada de Santa Eulàlia, on una capelleta fa honor al seu record.
Dacià va manar que el cos de la noia romangués a la creu vigilat per uns guardes fins que fos devorat per les aus. Però, sorprenentment, caigué una neu del cel que cobrí el cos de la nena.
Al cap de tres dies, el cristians, sense que el guardes se n’adonessin, agafaren el cos de l’Eulàlia, l’embolicaren amb un llençol i l’enterraren en un cementiri prop de la ciutat.
Al 1327 les relíquies foren dipositades a la catedral, dins un sepulcre de marbre que encara avui presideix la cripta oberta que hi ha sota l’altar major.
Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora
Avui som invitats a viure l’Advent amb una mirada penetrant. El profeta Baruc demana a Jerusalem dues actituds: alçat, guaita des del cim, aleshores veuràs. Alça’t, surt d’allà on ets, mira amb atenció i veuràs el que sovint no ets capaç de veure perquè només veiem allò que hi ha al davant nostre i aquesta mirada genera petitesa i pobresa a la nostra vida.
A la carta de sant Pau llegim: «Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins el dia de Jesucrist». Déu és en nosaltres, ens estima, ens acompanya, mai no ens deixa sols i Pau, conscient de tot això, ens demana que sapiguem apreciar els valors autèntics, allò que és essencial en la vida cristiana, per poder, així «arribar purs i sense entrebancs el dia de Crist». Sento que aquestes paraules de Pau ens fan entendre la predicació de Joan Baptista: « Obriu una rtua al Senyor, aplaneu-li el camí»; obrim-nos a Déu! «Joan rebé la praula de Déu al desert». Ell no està distret i la paraula li cala fons, de quantes coses, actituds, postures… ens hauriem de desprendre per obrir-nos a Déu? Quina direcció ha de prendre la nostra visa? Hem de caminar cap a la trobada amb el Senyor disposats a acollir-lo tot deixant que aquesta trobada faci nova la nostra vida.
El lloc de Déu és el cor de l’home en una disposició d’acollida i de conversió. En aquests moments de malaltia necessito molt que el meu cor tingui lloc per a Déu, que faci estada, que em parli, que em corregeixi, que m’esperoni…; però jo m’he d’alçar, guaitar des del cim perquè aleshores hi veuré, i podré acollir la Paraula que salva. Preguntem-nos: estem disposats a acollir-lo per salvar-lo?
Rosa Deulofeu
Ens dol comunicar el traspàs del nostre amic, simpatitzant i patró fundador de la Fundació Pare Esqué, el Sr. Pedro Gordillo Parra, el proppassat dia de Reis, el 6 de gener.
Els qui hem tingut la sort de conèixe’l el recordarem sempre com la persona afable que era, encantadora, que sabia escoltar i amb qui donava gust parlar. En nom de tota la comunitat de l’Obra Cultural Mariana i de la Fundació Pare Esqué, enviem el més sincer condol a la seva esposa, Sra. Pepita Bel, i als seus fills, nets, família i amics. Què Déu el beneeixi i el tingui al cel!
El proper diumenge 31 de gener, a les 18:30 h, celebrarem una missa en el seu record en la sala d’actes de la fundació. La missa serà retransmesa pel canal de TV per Internet Fundació Pare Esqué
Comença l’Advent, el temps guiat per l’esperança, amb l’Evangeli de Lluc que ens parla de la vinguda final de Crist. Ens recorda que vivim una doble vinguda de Crist: l’Encarnació i la Glòria, i entre totes dues, com ens diu Alessandro Pronzato, transcorre el temps de l’Església.
Vull centrar la reflexió d’avui en aquest temps de l’Església en el qual som cridats a viure l’esperança. Perquè aquest és el temps de la nostra resposta cristina, el temps de la fe, de la conversió, de la confiança, del creixement, de la pràctica de l’Evangeli… és el nostre temps, el teu temps, el meu temps. I en ell som cridats a viure l’esperança cristiana, sigui quina sigui la situació que vivim. El dolor, la dificultat, la malalatia, la creu… no estan absents d’esperança; quan els acceptem són plens de profunda esperança, perquè vivim l’actitud d’espera en el Senyor, com diu el Salm: “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor”.
Ens referim, per tant, a l’esperança dirigida únicament a Crist, aquesta és la nostra esperança. I les lectures ens parlen de com viure-la: Jeremies ens anuncia que vindran dies en què Déu complirà les promeses tot fent-nos una advertencia: mireu. Sant Pau demana a la comunitat que avancen encara més en l’amor i Sant Lluc deman als deixebles que estiguin atents sobre ells mateixos, que alcin el cap ben alt, perquè molt aviat seran alliberats de tot allò que ens allunya de Déu.
Mirar, avançar, estar atents, tres actituds per a l’esperança, sostingudes per la pregària que ens arrela a Crist i ens fa veure, avançar i viure atents.
Rosa Deulofeu
La tercera jornada dels nostres pelegrins a Lourdes ha transcorregut amb normalitat, una agradable sorpresa i també amb força calor. Aquest matí hem participat en la Missa Internacional, ens hem fet la tradicional foto de grup a la plaça, hem fet benedicció del ciri i finalment hem visitat la gruta. Trobareu les fotografies d’aquesta jornada en la galeria de fotografies i en aquest enllaç.
Com sempre passa en les visites a Lourdes, sempre és possible trobar-se moments d’un carisma especial, d’aquells que recordes. Avui, moments abans de fer-nos la fotografia de grup, hem coincidit amb un grup de pelegrins de Somàlia que ens han deixat el següent regal que trobareu en aquest enllaç del nostre canal de Youtube.
Mira el Nen en el Pessebre
Mira el Creador fet criatura
Mira Déu fet home.
Vingué al món de les tenebres
per il·luminar-les de la foscor.
Amb la Verge Maria que el bressola
del seu plor en un racó.
Ara vol estar entre tots,
petit en la forma d’home,
gran en la forma de Redemptor,
per redimir nostre món devastador.
Que la música i els cants no hi faltin
aquestes festes de Nadal,
doncs a Déu li encanten
per unir-nos com a germans.
El qui creà totes les coses
en arribar el temps s’ha fet carn
per donar-nos Pau i Alegria
en aquestes festes de NADAL.
Benet Cardó
Emmarquem aquest Any Nou 2015 amb el Sínode de Bisbes sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització”. Sens dubte que la família travessa una crisi de proporcions majúscules no sols a Occident, sinó a tot el món. Per això mateix genera una càrrega de sofriment a milions de persones amb un impacte devastador en la societat. Així, doncs, davant d’aquest repte, cal trobar una sortida que sigui humana, i per això mateix, també cristiana.
D’això n’és ben conscient el nostre sant Pare Francesc. Ell defineix la família com les totxanes de la societat. Va ser a mitjan setembre passat, quan el sant Pare Francesc va oficiar per primera vegada, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, el matrimoni simultani de vint parelles. Entre elles n’hi havia alguna que ja vivien junts o que fins i tot hi tenien fills. Aquest gest que es produïa tres setmanes abans que s’iniciés l’Assemblea dels Bisbes va ser considerat pels observadors vaticans com una nova prova de la defensa del Papa argentí d’una Església misericordiosa.
En el document preparatori del debat que s’havia de tenir durant el Sínode, ja es presentaven uns temes que semblaven nous fins ara pocs anys tal com són les parelles de fet, les del mateix sexe, les famílies monoparentals, la poligàmia, els mètodes anticonceptius com també la qüestió dels divorciats que volen rebre l’Eucaristia.
S’ha recollit una molt àmplia documentació sobre aquests assumptes, però el que és molt nou és que el sant Pare Francesc ha volgut escoltar no sols els bisbes i teòlegs, sinò també les mateixes famílies. En tot cas, és molt d’agrair aquesta voluntat del nostre sant Pare de voler escoltar directament els esposos, que són els veritables protagonistes d’aquesta institució fonamental com és la família, l’espai privilegiat per a construir la civilització de l’amor i punt de partença per al diàleg amb el món.
I tenim un punt molt decisiu per al futur de la família cristiana. Em refereixo a la iniciació en la fe dels petits de la casa. Això de sembrar la llavor de la fe en el sí de la llar no és pas una tasca fàcil en aquests temps que corren. És primordial el testimoni dels pares, però també que donin una formació adequada. I cal dir que en aquest desafiament ambiciós, no solament s’hi juga l’educació de la fe dels fills, sinó també la pròpia vocació baptismal i matrimonial dels mateixos pares.
Ha arribat, doncs, el moment d’assumir que la fe no és cosa que ja s’hereta, sinó que cal transmetre-la.
Anton Ma. Sánchez Bosch, C.M.F.
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ 