El valor del consum responsable i l’esclavitud

Llegeixo a La Contra del diari La Vanguardia del 22 d’abril passat una entrevista al Sr. Ehsan Ullah Khan, qui “només” porta cinquanta anys ajudant a alliberar esclaus, nens i nenes principalment. Sí, llegeixen bé, cinquanta anys ajudant a alliberar esclaus. Si algú es pensava que el final de l’esclavitud es va acabar amb el decret abolicionista de l’any 1863 del president d’EEUU d’aleshores, Abraham Lincoln, anava errat, jo el primer.

En l’actualitat, i en molts països, existeixen milions, no milers, milions d’esclaus. Un dels casos és el que succeeix en certs països asiàtics, com relata l’article de La Vanguardia, on fins i tot famílies senceres són esclavitzades, de generació en generació. Tots són ma d’obra barata pel sector tèxtil i pel sector de la construcció principalment. Estan sotmesos a les vexacions i crims més horripilants que un es pugui imaginar. I a canvi de què? Doncs a canvi de que un maó per construir una casa costi molt i molt barat, o que una samarreta valgui 2 euros en lloc dels 10 ó 15 euros o més que hauria de valdre.

Quan comprem un article, és evident que tots mirem la relació qualitat/preu, i degut a la crisi que encara sofrim, mirem especialment el preu. Tots sabem que no hi ha duros a quatre pessetes, però a vegades ho fem veure. I per això hem de poder exercir un consum responsable quan estem davant d’una opció de compra. El consum responsable és també un valor. Saber qui surt beneficiat d’aquell article, bé o servei és quelcom que ens hauria de preocupar i que ens hem de qüestionar. Podem cercar altres opcions, doncs sempre hi ha més opcions de consum responsable, però s’han de cercar i trobar, com comprar articles amb l’etiqueta de comerç just, com associar-se amb entitats de consum responsable, com negar-se a comprar segons quins articles, bens o serveis, perquè estan fabricats en països amb ma d’obra esclavitzada, o simplement no consumir pel simple fet de consumir.

Els deixebles d’Emmaús

 Anaven camí d’Emmaús. Anaven desil·lusionats i tristos. El Mestre havia mort. Tot era frustració. En aquests pensaments de tristesa i abandó no s’adonaren de qui era realment el que s’acostava a ells i els acompanyava.

També nosaltres, Jesús, moltes vegades immersos en els problemes de la vida, en la pressa, en el córrer, en les pors, en els desencisos, no ens n’adonem que Tu camines entre nosaltres, que Tu (viu i ressuscitat) camines en els germans, en la teva paraula viva i entre la comunitat de creients.

I no et veiem, Senyor, perquè ens falta fe, perquè ens manca penetrar més en la teva paraula i sentir-nos interpel·lats per ella, perquè ens falta saber que aquesta paraula és per ara i per a tots, que no està escrita per a terceres persones, sinó que al qui escolta, per a nosaltres. I que, al igual que Tu vas explicar il·lusionat el sentit de la Sagrada Escriptura a aquells dos deixebles, a cada moment, tant en les Sagrades Escriptures com en la vida dels germans i els fets de cada dia, Tu ens expliques el per què de les coses, el per què del teu amor i el per què del nostre camí en la vida.

I nosaltres, Jesús, avui, com aquells dos deixebles, et diem: “Queda’t entre nosaltres! No te’n vagis, Senyor! Que també se’ns fa tard i tenim un moment o altre en que s’enfosqueix la nostra vida”. Sí, queda’t entre nosaltres, parteix-nos cada dia el pa de l’eucaristia i fes que, al il·luminar-se el nostre interior, et sentim real i vivent en el nostre món.

I també nosaltres, com aquells dos deixebles, volem córrer a portar per tot arreu la bona notícia de la teva Resurrecció i volem partir el nostre pa amb el germans. El pa material, que cobreixi les seves necessitats, i el pa que no es veu però porta vida i esperança: el pa de l’amor, de l’acolliment, del perdó, el pa de la pau, del compartir alegries i penes, el pa d’allargar la mà a tothom, el pa d’una mirada dolça, una paraula a temps, una carícia, un somriure.

Senyor Jesús, no ens deixis en las foscor de la nit. Ara que et sabem ressuscitat i ple de vida. Portan’s sempre la llum de l’esperança i la joia per poder avançar. Fins que a la fi del camí ja no hi haurà fosca… serà ple dia per sempre!

Montserrat Llopart Mumany, col·laboradora

II Diumenge d’Advent (7/12/2003)

Avui som invitats a viure l’Advent amb una mirada penetrant. El profeta Baruc demana a Jerusalem dues actituds: alçat, guaita des del cim, aleshores veuràs. Alça’t, surt d’allà on ets, mira amb atenció i veuràs el que sovint no ets capaç de veure perquè només veiem allò que hi ha al davant nostre i aquesta mirada genera petitesa i pobresa a la nostra vida.

A la carta de sant Pau llegim: «Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins el dia de Jesucrist». Déu és en nosaltres, ens estima, ens acompanya, mai no ens deixa sols i Pau, conscient de tot això, ens demana que sapiguem apreciar els valors autèntics, allò que és essencial en la vida cristiana, per poder, així «arribar purs i sense entrebancs el dia de Crist». Sento que aquestes paraules de Pau ens fan entendre la predicació de Joan Baptista: « Obriu una rtua al Senyor, aplaneu-li el camí»; obrim-nos a Déu! «Joan rebé la praula de Déu al desert». Ell no està distret i la paraula li cala fons, de quantes coses, actituds, postures… ens hauriem de desprendre per obrir-nos a Déu? Quina direcció ha de prendre la nostra visa? Hem de caminar cap a la trobada amb el Senyor disposats a acollir-lo tot deixant que aquesta trobada faci nova la nostra vida.

El lloc de Déu és el cor de l’home en una disposició d’acollida i de conversió. En aquests moments de malaltia necessito molt que el meu cor tingui lloc per a Déu, que faci estada, que em parli, que em corregeixi, que m’esperoni…; però jo m’he d’alçar, guaitar des del cim perquè aleshores hi veuré, i podré acollir la Paraula que salva. Preguntem-nos: estem disposats a acollir-lo per salvar-lo?

 

Rosa Deulofeu

Treballar amb alegria

No canviaria les rialles del meu cor per les riqueses que desitgen les multituds”, escriu Khalil Gibran (Líban 1883-EUA 1931) al seu Autoretrat.Aquest poeta i pintor d’origen libanés prové d’una família humil de la qual no va rebre educació formal en la seva infantesa. No és fins que arriba als Estats Units, arran d’alguns afers obscurs del pare amb la justícia que fan decidir la mare a fugir del país, quan entra en contacte amb l’avantguardia artística del moment. La seva obra magna és El profeta, un llibre compost de vint-i-sis textos poètics, aforismes i paràboles que aborden valors universals com la llibertat o el respecte però amb un important fil conductor: l’amor.

A la seva obra afegeix: “És el meu fervent desig que tota la meva vida sigui per sempre de llàgrimes i somriures. Les llàgrimes purifiquen el cor… El riure m’acosta més als altres. Les llàgrimes m’uneixen als desnonats… El riure simbolitzza la joia de la meva pròpia existència.”

“Prefereixo mil cops morir feliç, content, alegre i amb una gran esperança abans que viure una vida vana i desesperançada. Una set eterna d’amor, una set eterna de bellesa, una set eterna d’alegria és el meu desig. Sé que els afavorits ara no són més que infeliços”.

“La vida de les flors és de llàgrimes i rialles. La vida dels núvols és una vida de reunions i comiats: la vida dels núvols és de llàgrimes i somriures fins que arriben a l’oceà infinit d’alegria que és Déu.”

De veritat, val la pena treballar amb alegria perquè és teixir la tela amb fils extrets del cor i d’una gran esperança: l’esperança en Déu, la nostra màxima alegria.

Josep M. Alimbau I Argila, mossèn i periodista

Rebaixes però no de tot

Passades les festes de Nadal, moment de l’any en què el consum assoleix cotes molt elevades, s’anuncien les rebaixes. Després de les compres, fins i tot d’una manera força compulsiva, ve l’alentiment del consum. El comerç, per estimular les vendes, ha ideat les rebaixes. L’objectiu és incrementar les transaccions i treure els articles anomenats de temporada, evitant així el risc que passin de moda i estalviant els costos d’emmagatzematge.

I Diumenge d’Advent

Comença l’Advent, el temps guiat per l’esperança, amb l’Evangeli de Lluc que ens parla de la vinguda final de Crist. Ens recorda que vivim una doble vinguda de Crist: l’Encarnació i la Glòria, i entre totes dues, com ens diu Alessandro Pronzato, transcorre el temps de l’Església.
Vull centrar la reflexió d’avui en aquest temps de l’Església en el qual som cridats a viure l’esperança. Perquè aquest és el temps de la nostra resposta cristina, el temps de la fe, de la conversió, de la confiança, del creixement, de la pràctica de l’Evangeli… és el nostre temps, el teu temps, el meu temps. I en ell som cridats a viure l’esperança cristiana, sigui quina sigui la situació que vivim. El dolor, la dificultat, la malalatia, la creu… no estan absents d’esperança; quan els acceptem són plens de profunda esperança, perquè vivim l’actitud d’espera en el Senyor, com diu el Salm: “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor”.
Ens referim, per tant, a l’esperança dirigida únicament a Crist, aquesta és la nostra esperança. I les lectures ens parlen de com viure-la: Jeremies ens anuncia que vindran dies en què Déu complirà les promeses tot fent-nos una advertencia: mireu. Sant Pau demana a la comunitat que avancen encara més en l’amor i Sant Lluc deman als deixebles que estiguin atents sobre ells mateixos, que alcin el cap ben alt, perquè molt aviat seran alliberats de tot allò que ens allunya de Déu.
Mirar, avançar, estar atents, tres actituds per a l’esperança, sostingudes per la pregària que ens arrela a Crist i ens fa veure, avançar i viure atents.

Rosa Deulofeu

La Sagrada Família (Lc 2, 22-40)

Senyor Jesús,

Avui et recordem vivint en el sí de la teva família, a Natzaret. Va ser una família normal i corrent, com totes, i, com totes també, va tenir problemes i dificultats, des del començament. Fer front al teu naixement lluny de casa, la marxa a corre-cuita a l’Egipte, la lluita del treball de cada dia per sobreviure.

De Maria i de Josep aprengueres, com un altre infant qualsevol, a ser home, a llegir les escriptures, a pregar, a treballar, a estimar tothom. A la teva llar, Jesús, es vivia en plenitud l’amor i la comprensió, que sols és possible quan s’està del tot confiat en Déu.

Mira, Senyor, les nostres famílies d’ara. Mira quantes de trencades! Quantes que ja no ho són! Quantes de fredes, sense caliu ni estimació! Quantes, on el més important és menjar bé, consumir al màxim i gaudir! No hi ha caliu, no es dialoga, no es comparteix. Ja ho veus, no són com la teva.

Ajuda, Senyor, tots els pares i mares, perquè sàpiguen educar bé els seus fills, a apropar-los vers Tu, a inculcar en els seus cors els valors bàsics de convivència i respecte. Que els ensenyin a valorar tot home, reflex del mateix Déu, i que creixi en ells el desig de lluita pel que és just i de treballar amb responsabilitat.

Finalment, Senyor, recorda avui especialment els infants sense casa, sense pare o mare, i tots aquells que sofreixen la solitud causada per les lluites i guerres. Ells no poden sentir-se estimats, com Tu vas ser-ho per Maria i Josep. Fes que trobin en tots nosaltres comprensió i estimació, i que no regategem esforços en tot el que estigui al nostre abast per fer retornar el somriure als seus llavis i l’espurna de joia en els seus ulls apagats. Sols així farem possible i real a la terra el càntic dels àngels la nit de Nadal: “Pau a la terra als homes que estima el Senyor”.

Montserrat Llopart

Els valors de la nova Església

Diuen que quan una cosa no funciona bé, el millor que es pot fer és arreglar-la. Diuen també que quan intentes arreglar una cosa utilitzant sempre el mateix mètode i aquesta cosa no s’arregla, el millor que pots fer és intentar arreglar-la utilitzant un altre mètode. Aquest últim pensament està relacionat amb aquell altre, de facto és el mateix, que diu que «Si sempre fas el mateix, si sempre procedeixes de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. Si vols obtenir resultats diferents, hauràs d’utilitzar mètodes i procediments diferents.».

Aquests pensaments que expresso en les ratlles anteriors no fan referència a la crisi econòmica general que patim al nostre país, tot i que és perfectament aplicable. Tampoc fan referència al procedir de les organitzacions en general, tot i que és perfectament aplicable. Ni tan sols fan referència al procedir de persones individuals, tot i que també és perfectament aplicable. Aquests pensaments fan referència a la crisi de valors i a la crisi de vocacions que pateix la nostra Església i a la manera com l’Església afronta la solució a aquests problemes.

I m’explico. Per un costat, com sabeu, l’Església ha rebut i rep merescudes crítiques per la forma com ha gestionat el tema dels abusos a nens i nenes, abusos que com a tals són accions que mereixen una total repulsió, siguin del grau que siguin, i que a més a més són accions indignes de persones que es denominen cristianes i que a més a més són representants de la nostra Església. Aquestes indignes accions que han destrossat i marcat la vida de tantes persones no són exemple dels valors que propaga la fe cristiana i catòlica, evidentment. Sí són exemple de la crisi de valors que hi ha dins de l’estructuctura administrativa de l’Església, que sembla més preocupada pel seu benestar adminitratiu-polític intern que no pas per les persones que formen part de l’Església real, que són totes les persones cristianes i també les no cristianes, doncs entenc que no som una comunitat excluient. La millor manera d’ensenyar i educar en valors és ser l’exemple principal de com s’ha de viure i actuar segons els valors que propagues, ensenyes i eduques.

Per un altre costat, he observat que ja comença ser habitual en algunes parròquies del nostre país que es cel·lebri la missa dominical sense la presència d’un sacerdot i la mateixa es conduïda per seglars, ben preparats tots ells (i totes elles principalment, hauria de recalcar) però que com sabeu no poden consagrar i per tant la cerimònia no és completa. Aquest fet, com dèia, ja és habitual en parròquies petites de pobles petits. La raó no és cap altra que els sacerdots de les nostres comunitats es fan grans, no poden seguir per mort o impediment físic, i no hi ha prou substituts degut a la manca de vocacions. És així de simple i clar. I aquí també aprofito per felicitar i congratular a tots els sacerdots que porten 5, 6, 7 ó més parròquies i també a tots els seglars que contribueixen al bon funcionament de totes aquestes petites parròquies, misses incloses. Al mateix temps, llegeixo en l’Osservatore Romano, en paraules del seu director, Giovanni Maria Vian, que es qualifica de greu l’ordenació de dones sacerdot doncs «podria afectar de forma extraordinàriament negativa en el recorregut secular cap a la unitat de tots els cristians». Aquesta declaració del director de l’Osservatore Romano és conseqüència de la decisió de l’església anglicana d’ordenar dones sacerdot. Estem en una societat cada cop més igualitària en el tema del gènere, afortunadament, en l’Església cada vegada hi ha menys vocacions i al mateix temps l’estructura politico-administrativa de l’Església continua negant un paper i un rol igualitari a la dona. Ens entestem a fer les coses com sempre les hem fet, pensant que potser finalment les arreglarem i ens neguem a fer-les de forma diferent.

Quan preguntes a la gent del carrer perquè creu que passa tot això, em trobo amb varietat de respostes però n’hi ha una que és bastant abundant. Em diuen «ai el jovent d’avui!! no creuen en res». En un dinar al qui vaig assistir fa pocs dies, un dels comensals criticava la manca de centímetres dels pantalons curts que recentment, i més durant l’estiu, s’han posat de moda entre les nòies i dones, i també criticava a les seves usuàries de forma força malevolent, mentre a mi em venia a la ment les respostes de la gent «ai, el jovent d’avui!!».

I jo em pregunto, realment la culpa és exclusivament del jovent? No serà que també hi ha un grau de responsabilitat important en com els pares d’aquest jovent els ha educat? No serà que les generacions anteriors a aquest jovent han tingut un paper destacat en l’educació d’aquest jovent que els ha conduït a actuar com actuen, tant en la part positiva com en la part negativa? I l’Església? Pot una Església atraure vocacions en una societat com l’actual quan nega el paper igualitari de la dona? Pot una Església atraure vocacions en una societat com l’actual quan no és conseqüent amb els valors que propaga? Us convido a ajudar-me a trobar respostes a aquestes preguntes. Podeu enviar les vostres opinions a la Fundació Pare Esqué, per carta o via comentari en el vincle de la pàgina web on està publicat aquest article.

Permeteu-me que acabi amb una frivolitat que convida a la reflexió general i no només d’aquest exemple en particular. Quan tornava d’aquell dinar que mencionava, pensava en qui hauria estat el primer dissenyador d’aquests pantalons curts de pocs o cap centímetre, i en qui o quines deuen ser les empreses que els fabriquen, els distribueixen, els publiciten, els venen, etc., etc., etc. I també pensava en qui deuen ser els propietaris i accionistes d’aquestes empreses, ja sigui de forma directa o indirecte a través de fons d’inversió, i que s’han beneficiat de l’èxit de vendes d’aquests pantalons. El que tinc clar és que no ho són la gran majoria de dones que els vesteixen, però potser sí ho són alguns dels seus pares/mares o avis/àvies, que al mateix temps els critiquen. Quina gran contradicció!!

Afectuosament,

Jordi Morillas

President de l’Obra Cultural Mariana

Conferència: “Podem ser feliços en el món en què vivim?“

A càrrec del Sr. Manuel Giraudier, especialista en relacions humanes, “Podem ser feliços en el món en què vivim?” està relacionat directament amb el llibre “Ser o no ser feliz”, un dels quatre llibres que Ediciones Obelisco li va publicar al Sr. Giraudier, sobre el factor humà. Tots volem ser feliços. També podem ser-ho encara que molts de nosaltres creiem que no. El secret és el saber com fer-ho. I això s’aconsegueix amb un actitud adequada. La felicitat no és un destí al que podem arribar, és un camí pel qual podem caminar si ho fem amb l’actitud adequada. Conèixer quina és aquesta actitud és l’objectiu d’aquesta xerrada.

El Sr. Manuel Giraudier està especialitzat en relacions humanes. Ha estat durant més de 25 anys treballant en l’àrea de recursos humans a l’empresa privada. També ha donat diferents xerrades en centre públics i privats. A Internet a través de www.mailxmail.com ha desenvolupat 16 vídeos i 26 cursos sobre factor humà per a on han passat més de 500.000 alumnes hispano parlants de tot el món. A través de l’aplicació “Libro móvil” ha publicat 17 llibres de desenvolupament personal i professional. Es pot saber més entrant al seu web www.relacioneshumanas.net.

Lloc: sala d’actes de la Fundació Pare Esqué.

Durada aproximada: 1 hora i 1/2.

Com el nostre aforament és limitat, podeu reservar plaça enviant un email a Fundacio.Pare.Esque@gmail.com o bé trucant al telèfon 93 458 59 35.

Esperança, Fe i Nadal.

A una setmana del dia Nadal, el 18 de Desembre, és també el dia de la Nostra Senyora de l’Esperança.  Diuen també que l’esperança, la fe en definitiva, és l’últim que es perd.  Al nostre pais, i també als països que ens envolten, milers i milers de persones continuen lluitant cada dia per sobreviure, per sufragar la seves necessitats més bàsiques, per pagar una vivenda (de compra o de lloguer) i/o una educació (pròpia o dels fills).  La crisi no ha deixat indiferent a ningú i tots l’estem patint d’una manera o altra i tots l’estem vivint i expressant d’una manera o altra.  He parlat amb diverses persones de la crisi, de la manca de feina, del crèdit/descrèdit dels polítics, de la banca i altres.  Han estat persones, ho són, de diferents edats i condicions.  Totes m’han manifestat el seu pesar per la situació actual, per la desconfiança que tenen en el sistema de gestió dels respectius governs, per la desconfiança en els líders polítics.  Moltes d’elles, no totes, no veuen la llum al final del túnel; però totes continuen mantenint la seva esperança, la seva fe, en que tot pugui anar a millor aviat.  Algunes persones m’han expressat una visió diferent.  Em deien: “Si res canviarà.  El que passa és que abans no sabíem què passava i ara sí.”.  En aquest cas, no podem dir exactament que hagin perdut la seva fe, simplement, si m’ho permeteu, han vist la llum amb anterioritat.

Però tot i així, aquestes últimes persones mantenen la seva fe i esperança en que algun dia la societat i els seus gestors canviïn a millor.  Des de la Fundació Pare Esqué, a través de l’Obra Cultural Mariana, i en col·laboració amb TICaid, no ens volem esperar als canvis i ens hem posat en acció.  Hem posat en marxar un seguit de tallers i gabinets per ajudar a les persones que cerquen feina.  Són gabinets d’ajuda en la confecció del currículum i d’una carta de presentació, ajuda en l’estratègia de cerca de feina (què fer i a on anar) i ajuda en la preparació de les entrevistes de treball.  Aquests gabinets, o tallers, s’han de complementar més endavant amb altres tallers formatius més específics.  Podeu demanar cita prèvia trucant al 93 458 59 35, i deixant missatge si en aquells moment no us podem atendre, o bé enviant un email a Fundacio.Pare.Esque@gmail.com.  Si viviu fora de Barcelona ciutat, encara que sigui a poblacions de Girona, Lleida o Tarragona i esteu interessats, posseus-vos igualment en contacte amb la Fundació i organitzem una trobada en el lloc més convenient.

Per últim, us desitjo a tots/es que passeu un Bon Nadal, de tot cor.

Jordi Morillas
President Obra Cultural Mariana