Els valors de la nova Església

DiueEls valors de la nova Esglésian que quan una cosa no funciona bé, el millor que es pot fer és arreglar-la. Diuen també que quan intentes arreglar una cosa utilitzant sempre el mateix mètode i aquesta cosa no s’arregla, el millor que pots fer és intentar arreglar-la utilitzant un altre mètode. Aquest últim pensament està relacionat amb aquell altre, de facto és el mateix, que diu que «Si sempre fas el mateix, si sempre procedeixes de la mateixa manera, obtindràs els mateixos resultats. Si vols obtenir resultats diferents, hauràs d’utilitzar mètodes i procediments diferents.».

Aquests pensaments que expresso en les ratlles anteriors no fan referència a la crisi econòmica general que patim al nostre país, tot i que és perfectament aplicable. Tampoc fan referència al procedir de les organitzacions en general, tot i que és perfectament aplicable. Ni tan sols fan referència al procedir de persones individuals, tot i que també és perfectament aplicable. Aquests pensaments fan referència a la crisi de valors i a la crisi de vocacions que pateix la nostra Església i a la manera com l’Església afronta la solució a aquests problemes.

I m’explico. Per un costat, com sabeu, l’Església ha rebut i rep merescudes crítiques per la forma com ha gestionat el tema dels abusos a nens i nenes, abusos que com a tals són accions que mereixen una total repulsió, siguin del grau que siguin, i que a més a més són accions indignes de persones que es denominen cristianes i que a més a més són representants de la nostra Església. Aquestes indignes accions que han destrossat i marcat la vida de tantes persones no són exemple dels valors que propaga la fe cristiana i catòlica, evidentment. Sí són exemple de la crisi de valors que hi ha dins de l’estructuctura administrativa de l’Església, que sembla més preocupada pel seu benestar adminitratiu-polític intern que no pas per les persones que formen part de l’Església real, que són totes les persones cristianes i també les no cristianes, doncs entenc que no som una comunitat excluient. La millor manera d’ensenyar i educar en valors és ser l’exemple principal de com s’ha de viure i actuar segons els valors que propagues, ensenyes i eduques.

Per un altre costat, he observat que ja comença ser habitual en algunes parròquies del nostre país que es cel·lebri la missa dominical sense la presència d’un sacerdot i la mateixa es conduïda per seglars, ben preparats tots ells (i totes elles principalment, hauria de recalcar) però que com sabeu no poden consagrar i per tant la cerimònia no és completa. Aquest fet, com dèia, ja és habitual en parròquies petites de pobles petits. La raó no és cap altra que els sacerdots de les nostres comunitats es fan grans, no poden seguir per mort o impediment físic, i no hi ha prou substituts degut a la manca de vocacions. És així de simple i clar. I aquí també aprofito per felicitar i congratular a tots els sacerdots que porten 5, 6, 7 ó més parròquies i també a tots els seglars que contribueixen al bon funcionament de totes aquestes petites parròquies, misses incloses. Al mateix temps, llegeixo en l’Osservatore Romano, en paraules del seu director, Giovanni Maria Vian, que es qualifica de greu l’ordenació de dones sacerdot doncs «podria afectar de forma extraordinàriament negativa en el recorregut secular cap a la unitat de tots els cristians». Aquesta declaració del director de l’Osservatore Romano és conseqüència de la decisió de l’església anglicana d’ordenar dones sacerdot. Estem en una societat cada cop més igualitària en el tema del gènere, afortunadament, en l’Església cada vegada hi ha menys vocacions i al mateix temps l’estructura politico-administrativa de l’Església continua negant un paper i un rol igualitari a la dona. Ens entestem a fer les coses com sempre les hem fet, pensant que potser finalment les arreglarem i ens neguem a fer-les de forma diferent.

Quan preguntes a la gent del carrer perquè creu que passa tot això, em trobo amb varietat de respostes però n’hi ha una que és bastant abundant. Em diuen «ai el jovent d’avui!! no creuen en res». En un dinar al qui vaig assistir fa pocs dies, un dels comensals criticava la manca de centímetres dels pantalons curts que recentment, i més durant l’estiu, s’han posat de moda entre les nòies i dones, i també criticava a les seves usuàries de forma força malevolent, mentre a mi em venia a la ment les respostes de la gent «ai, el jovent d’avui!!».

I jo em pregunto, realment la culpa és exclusivament del jovent? No serà que també hi ha un grau de responsabilitat important en com els pares d’aquest jovent els ha educat? No serà que les generacions anteriors a aquest jovent han tingut un paper destacat en l’educació d’aquest jovent que els ha conduït a actuar com actuen, tant en la part positiva com en la part negativa? I l’Església? Pot una Església atraure vocacions en una societat com l’actual quan nega el paper igualitari de la dona? Pot una Església atraure vocacions en una societat com l’actual quan no és conseqüent amb els valors que propaga? Us convido a ajudar-me a trobar respostes a aquestes preguntes. Podeu enviar les vostres opinions a la Fundació Pare Esqué, per carta o via comentari en el vincle de la pàgina web on està publicat aquest article.

Permeteu-me que acabi amb una frivolitat que convida a la reflexió general i no només d’aquest exemple en particular. Quan tornava d’aquell dinar que mencionava, pensava en qui hauria estat el primer dissenyador d’aquests pantalons curts de pocs o cap centímetre, i en qui o quines deuen ser les empreses que els fabriquen, els distribueixen, els publiciten, els venen, etc., etc., etc. I també pensava en qui deuen ser els propietaris i accionistes d’aquestes empreses, ja sigui de forma directa o indirecte a través de fons d’inversió, i que s’han beneficiat de l’èxit de vendes d’aquests pantalons. El que tinc clar és que no ho són la gran majoria de dones que els vesteixen, però potser sí ho són alguns dels seus pares/mares o avis/àvies, que al mateix temps els critiquen. Quina gran contradicció!!

Afectuosament,

Jordi Morillas
President de l’Obra Cultural Mariana

Autor: Jordi Morillas

Professional de l'Organització i dels Sistemes d'Informació. En els últims anys, el meu principal valor afegit en les organitzacions amb què he col·laborat ha estat ajudar-los en la transició de companyia local a companyia global, la gestió eficient d’equips i recursos, i la millora dels processos relacionats amb l’organització i els sistemes d’informació, on he aportat valor significatiu, incrementant els marges de negoci. Allí on hi ha un problema (d’integració i orientació d’equips, de servei o de negoci), allí és on puc intervenir. Cap a l'any 2001, em vaig fer meva la frase "el que sigui de valor afegit pel client (final), endavant; el que no, elimina-ho". I des d’aleshores, que l’aplico amb èxit. He participat com a formador en diferents empreses d'Espanya i Portugal i també he realitzat xerrades i conferències en empreses i organismes d’Espanya, Portugal, Holanda i Regne Unit. També he estat professor en els seminaris Aula-Empresa organitzats per l'UPC. Col·laboro amb la Fundació Pare Esqué i l'Obra Cultural Mariana des de 1993.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s