La importància de servir

blasiSi s’atèn a possibles arrels emparentades amb les paraules llatines “servus” (serf, i també servent) o “servire” (fer la feina de serf o de servidor) s’explica que els vocables que en deriven perdin atractiu per a ser utilitzats, i en l’ús corrent siguin reemplaçats per altres. Les cartes comercials no se solen acabar amb la fórmula d’acomiadament en què hom s’oferia com a segur servidor (s.s.) del destinatari, sinó amb altres més senzilles i cordials. Ha caigut en desús el mot serventa. Ara ja no es diu d’una persona que ha deixat casa seva o el seu poble per anar-se’n a servir, o a fer de criada o de minyona, bé que aquestes dues siguin paraules especialment boniques pronunciades amb afecte familiar. I la dimensió laboral d’aquells ofici s’ha denominat després empleada o auxiliar de la llar encara que la importància d’aquesta tasca bé mereixeria trobar un nom encara més adequat. I quan treballa a plena dedicació i viuen aquella casa, si es tracta de persona llatinoamericana se li sol aplicar el modisme d’interna o interina, que encara es mantenen.

Per la mateixa evolució de les formes de l’anomenat servei militar i la seva desaparició, no es parla ja gaire del servei o de servici en aquell sentit, i els qui s’hi han de referir se’ls escapa més aviat la contracció de milícia, és a dir, la mili.

Tanmateix, hi ha derivats de la idea de servir en què apareix un sentit que no s’ha gastat, i que reflecteix una disposició d’esperit encaminada a ajudar a aconseguir els mitjans encaminats a assolir els fins de les persones i de la societat, i que mena a donar-se als altres i a ser útil als conciutadans. Pensem en les públiques administracions que planifiquen i asseguren els serveis públics (de sanitat, de correus i de justícia) i en els polítics que qualifiquen la seva tasca com un servei. I per què no esmentar els edificis públics, les benzineres o els bars, que tenen serveis per a qui els necessita. Tanmateix, quan diem que aquell sentit no s’ha gastat, no ens preguntem si així és perquè no se n’ha fet ús, com quan diem que no se’n gasta, cosa que succeeix a vegades, o perquè no s’ha deteriorat en aquell punt el sentit de la paraula.

I sobretot hi ha un ús del verb servir que s’ha mantingut sortosament al marge d’aquesta evolució semàntica, i és el que, aplicat a una persona o una cosa, equival a ser útil, a complir bé la funció que li correspon o que li ha estat encomanda, com un ordinador vell que encara serveix, o com un professional que està ben format per a la seva feina, com un intèrpret que ajuda a les persones que parlen en distintes llengües, a entendre’s.

I encara que soni un poc a contradicció, m’agradaria sentir comentar d’algú, que és “un amo que serveix” (perquè sap tirar una empresa endavant, i guanyar diners, i esmerçar-los bé, i tractar amb justícia i humanitat els treballadors), i dir-ho amb un verb que expressa un valor, en el qual han estat exemplars els servidors, els qui han servit amb el seu servei.

Ferran Blasi I Birbe, prevere i periodista

 

Anuncis

Cortesia

BlasiEn la vida diària -enmig d’una majoria de detalls que reflecteixen la marxa normal de les persones, que van a la seva, bé que procurant no molestar els altres, sense pressa i sense pausa- es pot trobar un contrast ben marcat entre moments en els quals apareixen mostres de la comptetitivitat -en què ressona el lema de «qui més se’n pugui»-, i d’altres en què destaca l’elegància dels qui tenen alguna atenció amb el proïsme, que no perd pas valor encara que sigui sense perjudircar-se gens., o molt poc.

Recordem, entre els primers: la lluita per un taxi en un dia de pluja; l’estratègia per a ocupar, sense que es noti gaire, un seient al metro; o la protesta malhumorada davant el gest que s’interpreta com un intent d’avançar la cua.

I com a exemples de la segona manera d’actuar: el que succeeix quan, en una entrada o sortida de metro, el qui va al davant, en passar, evita deixar anar de sobte la porta, perquè no colpegi el qui va al darrere, i aquest, amb el bon exemple que ha rebut, fa el mateix amb qui el segueix, i així succesivament; o la persona que camina lleugera, i alenteix el ritme per no ultrapassar el qui està afectat d’un defecte físic, i posar-lo en evidència; i a la desfilada de les colles de Sant Medir pels carrers de Gràcia, veiem amb satisfacció els qui, des d’un carro, llença caramels a la gent, i també el nen, que n’arreplega de terra, i en dóna al seu germà més petit i a una velleta que no pot ajupir-se.

Si la cortesia és la flor de la convivència -juntament amb la feina dels qui governen la ciutat, perquè hi hagi flors als parcs i als carrers, als balcons i als terrats-, caldrà, entre tots, fomentar que sorgeixin també aquestes altres que fan la vida bella, agradable a tothom.

 

Ferran Blasi i Birbe, prevere i periodista

El santcrist: despenjar-lo? o col•locar-lo?

Reflexions de Mn. Blasi

Amb certa freqüència es planteja la qüestió –en el nostre país i en d’altres, d’un ambient cultural semblant- de si s’ha de retirar el crucifix d’un despatx de l’administració pública, de la seu d’un tribunal o de l’aula d’una escola. I fins i tot en algun cas es discuteix si pot ser convenient tornar-lo a col•locar, o posar-lo allí per primera vegada.. No ens interessa ara separar els casos en què el problema es presenta per un escrúpol d’ordre constitucional, per una actitud sectària o algun altre motiu apreciable,
I ara el tema torna a tenir actualitat quan, de diverses maneres es vol subratllar la identitat cultural d’Europa, davant el fet d’una convivència creixent amb homes i dones vinguts d’altres àmbits geogràfics i històrics, en l’ampli fenomen d’una immigració que –no cal recalcar-ho- respon a les necessitats d’ambues parts: dels envellits països receptors i de la promoció, sobretot econòmica, dels qui vénen d’altres continents, i que és una realitat amb la qual la Providència deu comptar per a alguna cosa.
És un tema que no deixa de tenir relació amb els treballs d‘ordre constitucional encaminats a proporcionar a l’Europa unida uns bons instruments jurídics, i amb el fet que es demani alguna menció expressa a les arrels cristianes –o judeocristianes- de la civilització europea.
Es pot pensar que caldrien més raons per a eliminar el crucifix d’un lloc, quan ja hi és, que per a mantenir-lo allà on es troba; encara que només sigui perquè sol ser més fàcil deixar les coses com estan que canviar-les. Però segur que no és pas menyspreable el nombre de persones que estimen que hi hauria igualment arguments per a posar-l’hi si no hi és, o no hi ha estat mai, i això no solament en un país de tradició cristiana majoritària, sinó en qualsevol àrea cultural.
En un aspecte o altre, i no sols en l’artístic, el Crucifix concerneix a tothom: tots els homes intervingueren d’alguna manera en la mort de Crist, tant els gentils –els romans i els seus mercenaris- que la decretaren i l’executaren, com el jueus que l’havien demanat. I a tots, sense excepció, el condemnat els perdonava, i a tots, el Déu fet home destinava els fruits del seu sacrifici redemptor.
No tots sabran veure en Crist la divinitat, però tots trobaran en ell la humanitat. Allí hi ha aquell home que pateix, a qui Pilat havia assenyalat dient: “Ecce Homo!” –“Heus aquí l’Home”- i que pot ser vist com l’Home per excel•lència, el model de tots els valors i de totes les virtuts humanes que en la creu sofreix, ama, perdona. ¿No és apropiada la seva imatge per a una escola on s’han de formar els homes i les dones?
El Crist clavat a la creu és el resultat d’una sentència injusta, culminació d’un judici inic. ¿Per ventura no és oportú que en un lloc on han d’actuar no solament els jutges sinó que també hi tenen un paper acusadors, defensors i testimonis, aquest record plàstic d’un fet històric sigui un crit d’atenció perquè no se’n torni a repetir un altre de semblant?
És clar, amb tot, que hi ha una cas en què és millor que el crucifix no hi sigui: quan els qui ocupen aquells llocs –sobretot si es declaren catòlics- pretenen que tot el que es fa allí tingui la marca de garantia de la presència dels santcrist, i no la mereixi.

Ferran Blasi i Birbe, prevere i periodista

Signes religiosos que es mostren en públic

Un dels plaers intel•lectuals senzills, que sovint s’experimenten, és el d’escoltar els qui són bons observadors, que parlen de les coses que succeeixen davant de tots i que les expliquen bé, tant si es tracta de temes lleugers com si són profunds, i més quan alló coincideix amb el que els qui escolten, també han vist, però que no en sabrien treure tant de partit.
N’he recollit alguns exemples, que han sortit en una conversa en què participaven dues persones joves, un xicot i una noia, que deuen tenir moltes estones per fixar-se, junts, en les coses que passen.
S’ha comentat que crida l’atenció el fet que hagi acrescut notablement el nombre de persones –en majoria dones, però també homes– que duen, penjada al coll, una petita creu, i de vegades no tan petita, o alguna medalla. I un pensa també en això, quan passa pel davant de l’aparador d’alguna joieria, tant si és una que vol atreure compradors de nivells socials i econòmics alts, com una altra destinada als més populars. En unes i altres, s’hi veuen les creus, les medalles i els collars, alguns amb pedreries i metalls, de tots els preus i qualitats.
I fins i tot hi comença a haver, en gran nombre, en expositors arran del carrer, en basars regentats per modestos i competents comerciants orientals, en llocs de molt moviment, penjolls de rosaris, de vegades fets de pedretes multicolors, i d’altres de pinyols d’oliva, i que hom ja veu al voltant del coll de persones que passen.
Un altra d’aquestes instantànies de la realitat: que hi ha molta gent que no s’està de mostrar gestos religiosos públicament. Pensem en esportistes joves, també en competicions que es transmeten per la televisió a tot el món, que exhibeixen signes de significació religiosa: els futbolistes que se senyen en entrar al camp. O recordem l’expressiva manera amb què un dels que fa més gols, molt estimat a Barcelona, quan n’ha fet algun d’especialment valuós, dirigeix cap al cel els dos dits polzes de les dues mans, i sembla com si volgués dedicar a alguna padrina de la seva familia que deu tenir allí, i a les oracions de la qual s’encomana.
I sigui per raons culturals o tradicionals, sigui per un precepte religiós, mereix un afectuós respecte l’actitud de fidelitat a les seves conviccions amb què moltes dones vingudes de l’Àfrica mediterrània, dels Balcans, del Mitjà Orient o d’altres indrets, porten el seu vel, amb gràcia, com feien aquí amb el mocador al cap, les àvies de llunyanes generacions, sense que això tingués especial motivació religiosa, o les dones joves que lluïen quan, a la meitat del segle passat, anaven en Vespa per Roma o per Barcelona i, sortosament per a l’estètica, no era obligatori el casc, com ens recorden gratament pel•licules o fotos de l’època.
Pot ser una manera d’exterioritzar voluntàriament un detall de significació religiosa o de fer ben visible una adscripció confessional. I cosa semblant podríem dir dels homes jueus que el sàbat porten el seu casquet, la kipa, o de les diverses formes religioses orientals, de l’hinduisme, o els sikhs, amb els seus turbants, o les túniques talars d’alguns homes mahometans.
Vull pensar que en uns i altres hi ha un afany inconscient d’expressar la pertinença a un poble, a una cultura i a unes formes religioses que solen ser majoritàries en el grup del qual es forma part, que bé que hom desitjaria que no fossin exigència d’una imposada obligatorietat. I que això mou a afermar la identitat dels qui vénen de lluny, però també pot ser que provoqui en tots, per reacció, de manera particular en els del país, el legítim orgull de professar una cultura pròpia, per la qual van sentint estima, també amb la seva component religiosa i que estan decidits a conservar.

Ferran Blasi, Pvre