No a una economia de l’exclusió

Així com el manament de no matar posa una límit clar per a assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred una ancià que té per casa el carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts en la borsa. Això és exclusió. No es pot passar fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball. Sense horitzons, sense sortida. Hom considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem iniciat la cultura del “descartament”, que, a més, és promoguda. Ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està a fora. Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.

En aquest context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta i ingènua en la bondat dels qui detenten el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant, els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou altres persones, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha de desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense adonar-nos-en, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa tenir-ne cura, com si fos una responsabilitat aliena que no ens toca. La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes aquestes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera no ens altera.

Una de les causes d’aquesta situació es troba en la relació que hem establert amb el diner, ja que acceptem pacíficament el seu predomini sobre nosaltres i les nostres societats. La crisi financera que travessem ens fa oblidar que en el seu origen hi ha una profunda crisi antropològica: la negació de la primacia de l’ésser humà! Hem creat nous ídols. L’adoració de l’antic vedell d’or (cf. Ex 32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà. La crisi mundial, que afecta les finances i l’economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu mancança de la seva orientació antropològica que redueix l’ésser humà a una sola de les seves necessitats: el consum.

Mentre els guanys d’uns pocs creixen exponencialment, els de la majoria es queden cada vegada més lluny del benestar d’aquesta minoria feliç. Aquest desequilibri prové d’ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera. D’aquí que neguin el dret de control dels Estats, encarregats de vetllar pel bé comú. S’instaura una nova tirania invisible, a vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis. A més, el deute allunya els països de les possibilitats viables de la seva economia i els ciutadans del seu poder adquisitiu real. A tot això s’afegeix una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista, que han assumit dimensions mundials. L’afany de poder no coneix límits. En aquest sistema, que tendeix a fagotitzar-ho tot amb vista a acréixer beneficis, qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.

Sant Pare Francesc