Edadisme, nou terme per una nova realitat

Ambit M corralFa pocs dies em vaig sorprendre llegint un article al diari que utilitzava el terme edadisme, al qual donava un significat de discriminació de les persones en funció de la seva edat. L’article es referia bàsicament a la falta d’estima vers les persones grans. La paraula té les mateixes característiques que poden tenir sexisme o racisme –discriminació per raó del sexe o la raça. Aquesta circumstància em va portar a reflexionar sobre si en realitat aquesta discriminació es percebia o no en la vida diària.

La nostra societat ha evolucionat pel que fa a la consideració de les persones grans. En les societats occidentals venim d’un model social en el qual la vellesa gaudia de molta atenció. La gent gran era considerada com a dipositària del saber social i no hi havia altres mètodes d’emmagatzematge del saber. De fet, el saber era patrimoni de les persones grans, que el transmetien a les joves generacions. Per això és fàcil imaginar que en una societat en la qual hi ha múltiples tècniques per a preservar de manera sistematitzada el coneixement, la persona gran cotitzi avui a la baixa com a guardiana del saber col•lectiu. Aquesta podria considerar-se la base a partir de la qual s’ha originat gradualment la desvaloració de ’ancianitat.

Tot això ha anat generant una sèrie de canvis en l’estima vers les persones grans. Avui es valora la joventut, la bellesa juvenil i els cossos en els quals el temps encara no ha escrit el seu pas. S’oblida la pàtina que pot deixar l’experiència, la serenitat, l’assossec que dóna el pas del temps i l’acceptació gradual de la realitat que no s’ha pogut canviar tal com hauria estat la intenció. La publicitat es fa ressò d’això: pocs anuncis tenen com a protagonistes persones grans, a excepció dels productes destinats exclusivament als ancians, com poden ser reconstituents o bé articles per a dentadures postisses. Les persones grans no mengen iogurts o qualsevol altre producte alimentari, això només ho fan els nens per créixer forts i sans o els joves per passar-ho bé amb els amics; ells no utilitzen productes de neteja, que només fan servir les mares de família i, per descomptat, les persones grans tampoc no compren cotxes; ho fan solament els joves. Amb tot això només he volgut enumerar alguns exemples.

En un altre ordre de coses, malgrat tot, les persones grans sí que poden cuidar els néts o ajudar econòmicament els seus fills o néts, fins al punt de comprometre el seu benestar en l’últim tram de la vida; ells sí que poden col•laborar activament amb associacions o organitzacions socials i sí que poden ser consumidors i votants. En les recents eleccions municipals s’ha parlat dels jardins d’infants, però gairebé gens de les residències per a ancians dependents o no, i no obstant això els polítics no es van abstenir de visitar algunes institucions d’acolliment per demanar el vot a les persones grans en condicions d’exercir aquest dret. Aquesta és la gran diferència entre els ancians i els nens: els primers voten, els segons no.

SOFIA GALLEGO, psicòloga i pedagoga, Àmbit Maria Corral

 

Anuncis

Autor: Fundació Pare Esqué

La Fundació Pare Esqué està inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el número 797. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. NIF G-60.572.211.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s