L’estrella

EstrellaJosep i Maria van començar a preparar la tornada a Natzarè. Els parents de Betlem no els donaven pas cap pressa. Sentien que es beneficiaven d’alguna cosa sagrada que tenia aquella jove família. Això no ho notaven ni quan eren a la sinagoga ni quan resaven al temple.

Els mesos lliscaven amb placidesa. Josep i Maria volien arribar-se a la propera vila d’Ein-Karem, abans de marxar cap a Natzarè, a saludar la cosina Elisabet i el seu marit Zacaries, conèixer el petit Joan i que ells coneguessin Jesús, però no va poder ser.

Una tarda, Josep era fora de casa, feinejant en un edifici en construcció del veïnat, i Maria teixia estores d’espart a l’entrada del carrer, ensems que vigilava el menut, que recorria el casalot a quatre grapes.  De cop i volta, uns camells s’aturaren davant de la casa, acompanyats de la cridòria de gent menuda. Uns forasters d’alt rang i nobles maneres avançaren amb moderança. A Maria, el cor li va fer un salt. Tentinejant, Jesús va córrer cap a la falda de sa mare. Algú va anar a cridar Josep, i Maria es tranquil·litzà en tenir-lo al costat. Durant una estona, aquells personatges van restar muts i desconcertats: no esperaven trobar-se amb tot el que veien. Paraven esment en el nen, miraven la mare, observaven el pare, resseguien l’estança.

En van tenir prou amb l’esguard joiós i pobre de Maria i Josep. “Aquest nen és el que venim a adorar”. “Es prosternaren retent-li homenatge i , obrint els seus cofres, li van oferir com a regal or, encens i mirra” (Mateu 2,11).

Venim d’Orient on hem vist una estrella que anunciava el naixement del rei dels jueus”, van explicar davant l’astorament de tots. Els pobles d’Orient eren amants d’especular sobre els signes dels astres. “El rei Herodes de Jerusalem no en tenia coneixença i ens ha demanat que li ho fem saber, perquè vol venir també ell a veure el nen”. Josep sentí una fiblada. “Senyors, voldria sol·licitar-vos un favor: que mantingueu en secret el que heu vist. Si corre la notícia, potser la vida del nen estarà en perill …”.

Aquells astrònoms entengueren la mirada de Josep i se’n van anar cap el seu país per un altre camí, joiosos del que havien vist.

A Josep no li va agradar gens l’interès d’Herodes. Adulador servil dels romans, Herodes havia arribat a la conclusió que la seva autoritat depenia no pas de la lleialtat dels seus súbdits jueus, sinó dels capricis dels seus amos romans. Li agradava repetir: “Dues normes cal respectar per damunt de tot: eficàcia en la feina; si ets útil, els de dalt et necessiten. I, l’altra norma, emmotllar-te al qui mana, sigui qui sigui, perquè no dubtarà a tallar-te el coll si creu que el pots desplaçar.”

Dominat per un pànic malaltís als complots, reals o imaginaris, havia ordenat l’execució dels rivals polítics membres de l’aristocràcia jueva. Es malfiava de tothom que l’envoltava; féu assassinar la seva esposa per casar-se amb una altra, que també en va ser víctima, amb la seva mare. Acusats falsament d’atemptar contra ell, va condemnar a mort els seus dos fills, Aristòbul i Alexandre. “Val més ser el porc d’Herodes que no pas el fill d’Herodes”, conten que va dir l’Emperador August.

Dies abans de morir, amb 70 anys, es va llevar del llit per interrogar personalment dos joves de noble nissaga jueva, que havien enderrocat l’àliga daurada, col·locada per ell de manera provocadora dalt de la muralla del Temple, en honor de Roma. Els dos joves foren condemnats a ser cremats vius.

Un ésser tan degenerat no podia inspirar confiança a ningú. Josep era prudent no fiant-se d’ell. L’aldarull del pas per Betlem dels mags d’Orient seria aviat notificat al Palau d’Herodes. Josep s’horroritzava només de pensar el que li podia esdevenir a Jesús si queia en mans d’aquell rei tan desnaturalitzat. Ho havien preparat tot per marxar a Natzarè; però aquest viatge ja no era possible: els obligaria a travessar tota la Judea, el principat d’Herodes! El més recomanable era fugir cap al desert del sud, i amagar-se a Egipte. Cinc dies de caminada.

Essent negra nit, Josep carregà el ruquet i arranjà el sarró. Dels regals dels mags no en quedava ni un, perquè Josep i Maria els havien repartir entre els parents, veïns i pobres de Betlem. Ells tenien el Fill de Déu, no els calia res més.

Xavier Moix, C.M.F.

Autor: OCM

Obra Cultural Mariana és una obra patrocinada per Fundació Pare Esqué i te per missió l’estudi i divulgació de la figura de Maria. Entre diverses activitats, Obra Cultural Mariana edita una revista de periodicitat mensual en català.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s